Relat curt presentat al Concurs de
l´Associació Cultural de Les Botigues de Sitges 2016
Versió completa amb Bibliografia i Agraïments
 |
"Costes del Garraf" Foto publicada en Fotos Antigues de Sitges
por Mary Muñoz de Morales |
Javier Iborra
L´Americà arriba. “About half way between
West Egg and New York the motor-road hastily joins the railroad and runs beside
it for a quarter of a mile, so as to shrink away from a certain desolate area
of land.”
“The Great Gatsby”. F. Scott Fitzgerald
El
primer sitgetà que va parlar amb l´Americà a la seva arribada a Sitges va ser Joan,
que treballava a la antiga Oficina de Turisme (on ara està el Mercat
Municipal). Va veure un home alt, ros, portant dues maletes atrotinades plenes
d´enganxines d´hotels i una carpeta gran que semblada de dibuixos. Mirava amb curiositat el panell on es podia comprovar en
el plànol de Sitges els hotels, si estaven lliures o no, segons la llum verda o
vermella. Era gairebé Setmana Santa de
primers dels seixanta – ens comenta Joan – i l´Americà portava encara abric i barret a joc. Després d´apuntar
uns minuts en una petita llibreta negra, se li va adreçar. Volia arribar al Hotel Miramar Palace, i em va deixar molt sorprès que
parlava un català força correcte amb accent cubà. Recorda Joan amb la
mateixa barretja d´admiració i sorpresa de llavors; i va llogar un taxi, surtint de l´Estacio de Sitges-Ribes cap a dos
quarts de dotze.
 |
| Terramar Palace. Anys 30. Todocolección |
 |
| Terramar Palace. Criticartt |
 |
| Terramar Palace. VisitSitges |
 |
| Terramar Palace. 1933. El Sitges d´abans |
 |
| Terramar Palace. Interior. Fotos Antigues de Sitges |
 |
| Terramar Palace. Inauguració. Fotos Antigues de Sitges |
 |
| Hotel Terramar, anys 60. Todocolección |
 |
| Hotel i sector Terramar. Love Sitges |
En
Josep Maria (que va estar grum de diversos hotels, entre ells el Terramar
Palace) ens explica que va pujar les feixugues maletes de l´Americà, un homenot
gran que semblava desprendre llum pròpia. Estava molt interessat en la historia
de l´establiment (recentment venut en el 2016 a una cadena hotelera i remodelat
a l´estil dels “Boutique Hotel”). Li vaig
explicar com s´havia inaugurat el 8 d´abril del 1933 i l´època daurada com a
principal hotel de la “Riviera Catalana”, el que va passar a l´habitació de l´”estraperlo”
amb el señor Strauss, com havia estat hospital militar de guerra, obrint un
altre cop al 1939 i adquirit per en Miquel Matas i Jorbà al 1947. Va ser
llavors quan em va preguntar si recordava a John Doe. Tots el recordàvem; va
arribar en 1917 a Sitges, s´allotjava al Hotel Subur que feia poc que s´havia
construït. Amic del Charles Deering, ens parlava de les obres del Palau
Maricel, els Ramon
Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim
Mir, Josep Maria Sert, Zurbarán, El Greco, Velázquez, Goya
que van estar a Sitges fins 1921. Em va preguntar per un lloc per dinar i una
bona confiteria, ja que deia ser molt llaminer.
 |
| Hotel Subur. Fotos Antigues de Sitges. |
El pretext i la cerca.
"El destí barreja les cartes, i nosaltres les juguem".- Arthur Schopenhauer
En Jaume Rigau treballava llavors al restaurant de l´Hotel La Cala, al carrer
Pau Barrabeig amb Major. A l´Americà el va admirar la barca amb el peix i el
marisc fresc a dalt de les escales amb taules molt ben posades, i quan va
acabar amb els canelons (els primers a Sitges) i la llagosta a la Thermidor, el fa felicitar pels
motius marins dalinians que decoraven l´interior. Ell li va explicar com havia
après del cuiner Rondissoni i que els motius els havia pintat en Bruno.
 |
| Postal Hotel-Restaurant La Cala, publicada a Fotos Antigues de Sitges. |
 |
Llumins Hotel La Cala. Publicades
per Josep Maria Alegre a Fotos Antigues de Sitges
Pasqua Alegre
“De nou ressonen alegres cantúries/cantant la Pasqua flairosa i amada/de nou es
veuen per vessants ufanes manses ramades” (Caramelles del Retiro. Primaveral.
1943).
|
 |
| Carrer Major, botigues. Fotos Antigues de Sitges |
 |
| Confiteria La Estrella.Foto Lluis Ripoll |
Caminant pel carrer Major, passant per l´Estanc, el
forn de pa de l´Antonia, la Sabateria del Cubillo, va arribar a la Confiteria
La Estrella, on Manuel Villar li va explicar que les escultures de l´aparador
les havia fet el pastisser Montserrat i que havien portat la primera pizza i
panetone a Sitges. Li va ensenyar les pintures del sostre i li va presentar a
la propietaria, la “iaia Xita” que el va fer passar per l´obrador que
comunicava el carrer Major amb el Retiro, on va fer el cafè.
 |
| El Retiro. Fotos Antigues de Sitges |
 |
Bar Xatet. Publicada per Josep Maria Alegre
a Fotos Antigues de Sitges |
 |
| Bar Xatet. Foto Lluis Ripoll |
 |
| Cantonada Bar Xatet. Fotos Antigues de Sitges. |
Més
tard va estar al Bar Xatet, al costat de la Pastisseria Massó, on va esbossar
en el quadern alguns dels quadres que
penjaven com un mosaic de les parets, gaudint d´un vermut amb patates xips i pa de pagès amb sobrassada i tomàquet que
li va recomanar el Salvador. I per acabar va anar a veure a Simon Llauradó Clará, alcalde de Sitges i President del Retiro - el qual havia comprat el antic bar a la cantonada del Passeig de la Ribera amb el Carrer Sant Pau i va construir la casa colonial que després va ser l´Hotel
La Ribera (ara Celimar)- que li va aclarir algunes dades sobre John Doe, passant
després per la Pensió Rimini, al Passeig de Mar entre l´Avinguda Gaietà
Benaprés i l´Hotel Terramar.
 |
| Bar cantonada Passeig Ribera amb Sant Pau |
 |
Casa Llauradó (després Hotel La Ribera, ara Celimar).
Simón Llauradó Clará i familia a la porta. |
 |
Carrer del Pecat. Foto publicada a Fotos Antigues de Sitges
per Isidre Artur Gómez Botas.
|
 |
Pensió Rímini. Foto publicada per Josep Maria Alegre
a Fotos Antigues de Sitges |
Camí del Garraf: Les Botigues de Sitges. "Everything about him was old except his eyes and they were the same color as the sea and were cheerful and undefeated". The Old Man and the Sea. Ernest Hemingway. 1952
 |
| Bar Oliva. Mestre Saleses tocant el piano. Foto Lluis Ripoll |
 |
Fotos publicades a Fotos Antigues de Sitges
per Madeline Juan Desforges |
Una nit molt important l´Americà va anar al Bar
Oliva al carrer Parellades (enfront del Roy, on ara hi ha una botiga de roba).
En Jaume Vidal li va servir pa amb tomaquet i pernil, que l´Americà va anotar a
la seva llibreta i fotografiar, explicant a la Lola, la seva dona, que estava
preparant un reportatge de Sitges pel “New Yorker” i que recolliria la
decoració, el Playel vertical que tocava en Salvador Saleses… La “Lola de Ca
l´Oliva” li va contar que a l´estiu
feien ball al jardinet amb conjunts de música i que ella posava cançons, fet
inaudit i pioner, li va parlar de les tertúlies del pintor Pruna… L´Americà va
esmentar en John Doe, i va ser la primera sitgetana en descubrir l´autèntic
motiu del viatge; li va xiuxiuejar a cau
d´orella que havia nascut a Santiago de
pare nord-americà i mare catalana, com havia surtit de Cuba amb la
revolució castrista, arribant a Nova York i continuant la seva tasca d´escriptor,
publicant també reportatges de viatges. Ella
es va apropar i li murmurar suaument que
li havien parlat de John Doe, que s´havia casat i instal.lat a les Botigues de
Sitges com a pescador i que ja no l´havien vist més després de la guerra. Es
van despedir amb una abraçada i el record de l´Americà va quedar per sempre al
Bar Oliva. Aquest secret s´ha mantingut fins fa molt poc a la familia, fins que
la seva neta Madeline ens ho va contar, però no ens adelantem als fets.
 |
| Sitges anys 60. Visit Sitges. |
L´Americà
havia llogat un vell i atrotinat Meari – molt adient a la seva personalitat – i
va enfilar el camí, en una accidentada i perillosa ruta, passant pel Garraf, la
cimentera, sortejant corbes i gaudint dels congosts en la roca, fins que va
arribar a Les Botigues, al Peu de les Costes – indret anomenat així per la
presència de pescadors de Sitges que guardaven els seus ormeigs de pesca en
magatzems o “botigues”. Una casa senzilla d´obra i teula vermella l´esperava. Va
trucar a la porta, obrint una dona gairebé de la seva mateixa edat, alta,
rossa, una mica atrotinada, a la que va dir emocionat : “Hola germana, ens hem
trobat, per fi”
 |
| Foto Sitges. Javier Iborra. 2016 |
Agraïments
i Bibliografia.
M´ha ajudat molt
l´article publicat al Diari de Vilanova de Anna Grimau i Bigaire. També tota la
informació i fotos, records del Bar Oliva que m´ha transmès Madeline Juan Desforges
(neta dels propietaris Jaume Joan i Lola Vidal). També vull agrair a José Luis
Llauradó Vidal (net de Simón Llauradó, propietari del Hotel La Ribera). A Lidia
Pardo per les seves fotogràfies del sector
Calipolis (amb l´antic Hotel Kansas i Las Morenas).
 |
| Sector Calipolis. |
·
“L´antic camí de les
costes del Garraf i el seu entorn” de Frederic Malagelada i Benaprés. Grup d´Estudis
Sitgetans. 1985.
·
“El Garraf, de l´esplendor
natural a la degradació post-moderna/Els americanos
del Garraf en el centenari de 1898”. Edicions El cep i la nansa. 2001
·
Criticartt
·
Visit Sitges.
Postals i fotos www.visitsitges.com
·
“QUATRE GENERACIONS DAVANT
DELS FOGONS Anna Grimau i Bigaire. Publicat al Diari de Vilanova.
“La
família Grimau i Bigaire-Peixò regenta restaurants emblemàtics de Sitges durant
més de 60 anys. La història de la meva
família en el món de la restauració la va encetar la meva àvia materna, la
sitgetana Maria Paixò i Montserrat, el 1950. I ho va fer amb el restaurant Can
Paixò, ubicat al capdavall del carrer Carreta, cantonada amb el Passeig de la
Ribera , on actualment hi ha la botiga d’antiguitats Llorenç. Sent una de les
tres filles d’en Pau i la Maria de Can Paixò de Sitges, va batejar
l’establiment amb aquest nom. Sense grans pretensions, l’àvia Maria hi servia
plats mariners i arrossos, amb l’ajut a la cuina dels seus fills Daniel i Josep
Maria. En aquella època era l’únic restaurant a baix a mar juntament amb
l’encara vigent Mare Nostrum, a banda del Bar Gustavo i l’Hotel Subur. I tenia
molt bona acollida per part dels sitgetants i també dels barcelonins que venien
a passar el cap de setmana a la “torre”. Deien que s’hi menjava molt bé i que
l’únic retret que l’hi feien a la meva àvia és que no obrís més finestres al
mar. La propietat, però, mai li ho va permetre. Va tenir el restaurant fins
l’any 1954, un any abans de la seva mort.
FOTO. PEU DE FOTO: El 1950, el restaurant Can Paixò era dels primers al Passeig
de la Ribera de Sitges. Al centre: Maria Paixò i el seu espós, Josep Bigaire,
envoltat dels seus fills Anna Mari, Josep Maria i Daniel...
L’any 1955, el meu pare, Jaume Grimau Bauzà, procedent de Barcelona, treballa
per primer cop de cuiner a Sitges a l’aleshores Hotel Miramar durant dos anys.
En tenia 22 i era orfe des dels 14. Com ja sabeu, era una generació de
postguerra i la majoria va haver de deixar de banda les inquietuds i els somnis
per posar-se a treballar del que es pogués. I on hi havia més feina era al
turisme i els serveis. Hi treballa amb l’Albert Bigaire, el germà de la mare i
actual propietari del Costa Dorada (també conegut com a Cal Peixò, que ja s’escriu
amb “e”), que fundà el 1968. Es fan amics i coneix a la mare, que en tenia 15,
i al poc comencen a festejar.
El 1957 fa de cuiner del llavors Hotel Maricel fins el 1958, quan els pares es
casen. L’any següent agafen el restaurant El Viver durant un any.
Posteriorment, treballa en el merendero Casablanca de Castelldefels, un
parèntesi en el seu currículum sitgetà que el pare recordava amb molt de
carinyo, doncs hi cuinava paelles i ja hi tenia la mà trencada. El 1961, el
pare treballa a l’aleshores Hotel La Cala , al carrer Pau Barrabeig amb Major,
en l’equip del gran cuiner d’orígen suís, José Rondissoni, excel.lent pedagog
de l’art culinari que va formar les dones de la classe alta de Barcelona. A més
d’introduir els canelons a la cuina catalana, diuen que va ser dels qui més va
contribuir a desenvolupar la cuina barcelonina entre els anys 1918 i 1936.
El 1966, els pares agafen La Cala. La mare fa de maître i el pare de cuiner.
Amb l’herència d’en Rondissoni, la sarsuela, la bullabesa o la llagosta a la
Thermidor són a l’ordre del dia. És una època molt interessant i gloriosa.
Saben treure-li un gran rendiment al local, que omplen d’encant. Una pintoresca
mitja barca de pescador, plena a vessar del millor peix i marisc de la nostra
Costa i del Nord, encisa a locals i foranis. Les nits i migdies de La Cala són
els d’un Sitges ple de vida i de color, freqüentat per artistes,
intel.lectuals, escriptors i periodistes que protagonizen i retraten aquell
goig de viure. Entre els clients habituals, el pintor Pruna, també en Bruno,
que va pintar els interiors de La Cala amb motius marins dalinians, a més de
l’escriptor Gabriel García Márquez, el cineasta Luís García Berlanga, i els
actors José Luís López Vázquez i Lali Soldevila, entre molts d’altres.
PEU DE FOTO: Popular
barqueta del restaurant La Cala amb els seus propietaris, Jaume Grimau i Anna
Maria Bigaire, i part de la brigada
Paral.lelament, el 1972, els pares es llancen a la piscina i agafen el Maricel,
a baix a mar, de nova construcció. Durant prop de dos anys porten a l’hora els
dos negocis emergents. Treballen de valent. Tota una proesa per a un matrimoni
orfe, amb tres fills petits, amb deutes i una cirrosis el pare. Els llavors, i
encara avui, millor metges del Clínic i del món van dir que li quedaven tres
mesos de vida. De fet, el doctor Rodés, tota una eminència en Hepatologia,
sempre li deia al pare: “Jaume, ets el gran fracàs de la meva carrera!”. Va
viure 20 anys més.
A les
acaballes del franquisme, El Maricel va ser un clar exemple del canvi que
s’estava produint a Sitges i a la societat espanyola, en general. Típica
estètica anys 70, era restaurant, bar, cafeteria, gelateria i snack non stop,
gairebé les 24 hores. La clientela era molt variada, des del sitgetà al turista
o visitant de vacances i cap de setmana, tant nacional com internacional. A
més, la terrassa del Maricel també era punt de trobada de la “colònia”, i no
només de la de Barcelona, sinó també de l’holandesa i anglesa, molt nombrosa en
aquella época.
En destacaven les tapes: els calamars a la romana, els bunyols de bacallà, les
patates braves, les fabuloses croquetes, els inoblidables bikinis. També el
famòs cubanito, les postres colorides i generoses, i com no, les
reconegudíssimes i delicioses paelles del pare, de les millors que he menjat
mai. Durant l’època del Maricel, inquiet i treballador nat com era, el pare va
tenir temps i ganes de fer-se càrrec de la restauració de l’Aquatic Paradís i,
juntament amb la mare, va ser un dels fundadors del Gremi d’Hostaleria i del
Club de Tast. De l’època de La Cala , la carta del Maricel encara conservava el
llenguado a la meunière i la Sarsuela , ja que el pare els brodava. També són
dignes d’esment la saborosa sopa de peix, l’exquisit saltejat al curri i la
suculenta escudella i carn d’olla.
El 1990, els pares decideixen que cal aprofitar la vida, i lloguen el negoci
durant 22 anys. Per fi, en Jaume Grimau es pot dedicar en cos i ànima a la seva
gran passió: la pintura a l’oli. Dissortadament, pot gaudir-ne poc temps. El
1991 li diagnostiquen càncer i mor el 1994 als 61 anys.
Abans d’això i paral.lelament al Maricel, cap el 1987, en Felipe Verdejo, del
restaurant El Greco, decideix jubilar-se i li ofereix el negoci al pare.
Inquiet com era, no pot evitar-ho: l’agafa perquè el dirigeixi el meu germà
Santi, que aleshores tenia 22 anys i en portava 3 treballant al Maricel. Junts
inicien un altre gran repte: aconseguir que el Greco torni a ser un molt bon
restaurant. No va ser fácil, però el primer any aconsegueixen doblar el nombre
de comensals intentant oferir el millor producte a un preu molt ajustat. La
fòrmula de l’èxit no té cap secret en el món de la restauració: dedicació total
i invertir tot el que es guanya. Cap al 1992, en Santi coneix el prestigiós
restaurador del Périgord, Claude Marco. A partir d’aleshores, la cuina del
restaurant experimenta un canvi espectacular que li permet fidelitzar la
clientela i tenir el reconeixement de crítics i publicacions especialitzades.
Amb un molt professional equip de sala, les vetllades a El Greco es
converteixen en les de les grans nits, on clients d’arreu del món comparteixen
menjador amb famosos, artistes, polítics o esportistes. S’hi delecten
personalitats com Mikhaïl Gorbatxov, Xavier Cugat o Robert de Niro, entre molts
d’altres.
Al’abril
del 2007, en Santi, aprofitant una oferta de compra, vén el restaurant que
havia aconseguit comprar a la Sra. Richter , vídua d’en Felipe Verdejo.
Tot i que en aquesta darrera etapa s’acaba l’associació de la nostra família a
la restauració, en Santi ha engegat una nova empresa que hi està relacionada:
juntament amb la seva companya, Elena Herce, s’ha establert com a elaborador de
foie gras artesanal, aprofitant tot el que ha après durant tants anys. Per
cert, Foie Gras El Greco, així que la marca continua. És una manera de mantenir
els vincles que, probablement, portem a la sang.
Jo, vaig ajudar els pares tant com vaig poder i saber, però, tot i que també em
dedico a la cuina, cuino coses ben diferents, com les notícies i la
comunicació.
A favor del meus pares vull dir, si m’ho permeteu, que, amb tots els seus
encerts i errors, van ser persones extremadament treballadores i especialment
valentes i emprenedores: van començar del no-res i poc a poc van anar
construint el seu present i el seu futur. Com ells, tota una generació de
restauradors a Sitges que va saber aprofitar una època de bonança turística
treballant de valent i amb una gran professionalitat, generositat i vocació de
servei.
A tots ells dedico el privilegi de poder-vos fer cinc cèntims de la història
del pas de la família en el món de la restauració. I li ho agraeixo,
especialment, a un gran restaurador sitgetà com en Valentí Mongay, al
periodista Ramón Francàs i al diari de Vilanova. Un altre agraïment per al
també gran restaurador d’una altra saga de quatre generacions, Antoni Rafecas,
gran amic del meu pare. Ha estat tot un plaer, encara que, haig de reconèixer,
no exempt de certa dificultat: com diuen els cirurgians, no hi ha operació més
difícil que la d’un familiar. Moltíssimes gràcies, de tot cor.
L'APUNT:DE
PAGÈS I DE CIUTAT AL MAR
La família Paixò es va establir a Sitges a partir del 1850. Venien de pagès,
del Penedès, de pobles com Vilobí i Avinyonet. La família del meu avi matern,
Josep Bigaire Campanera, també venien de pagès i del Penedès, de pobles com
Santa Margarida i Els Monjos, La Bleda , La Beguda , L’Arboç i Sant Cugat Ses
Garrigues, entre d’altres. La família Grimau, del meu pare, vivien al barri de
Les Corts de Barcelona des de començaments del segle XX. Treballaven el ferro
forjat, i abans que la guerra ho esguerrès tot, feien molta i molt bona feina.
Gran part dels forjats del Taller que va fundar el meu besavi, Jaume Grimau
Agra, encara es poden contemplar als balcons de La Pedrera o a les portes del
Palau Güell d’en Gaudí, entre molts altres.
L'APUNT: LA QUARTA GENERACIÓ
En Joan Vidal Bigaire és ja la quarta generació d’aquesta família de cuiners i
restauradors de Sitges. És nét del gran cuiner Albert Bigaire que, juntament
amb la seva dona Engracia Mendizábal, va fundar el 1968 l’emblemàtic restaurant
Costa Dorada de Sitges, tan característic de la platja Sant Sebastià. L’Albert
Bigaire, -tot i que encara si hi passeu el veureu al peu del canó-, va donar
pas en el negoci a la seva filla Montse i el seu marit, Joan Vidal, que hi han
treballat des de ben jovenets. El Costa Dorada continua sent un restaurant
típicament mariner, amb el toc creatiu ara del més jove de la nissaga”
