jueves, 7 de julio de 2016

Tiempo para pensar, tiempo para vivir

Relato presentado al Concurso Alsa "Cuentos sobre ruedas" 2016




 
Pablo.Je regarde la mer, son roulis perpétuel, son calme et son soleil[1]. Inspirar, bracear, expirar, bracear…la perfección y armonía en el movimiento acompañados por los reflejos dorados. Salgo del mar respirando paz y goteando agua con sal. Relajado y mimado por el rumor de las olas. La casa de los vientos fue construida alrededor de los años sesenta, aprovechando una pequeña casa y un embarcadero que había sido utilizado por pescadores. Rodeada de pinos, a cobijo de la tenue luz de la mañana, parece a punto de saltar al agua, impulsada por la fuerza del viento. Pablo se seca subiendo la estrecha escalera tallada en la piedra que sube a la explanada que domina la cala. Las ventanas están abiertas y todavía se siente la frescura en el jardín del rocío matinal. Un pájaro canta, parece contento; Pablo también lo parece. Hoy será un buen día. Después de un  café entra en el estudio que todavía guarda todos los recuerdos de su madre mezclados con los esbozos de las obras de antes y de las de ahora. Hoy será un buen día para pintar, se dice Pablo mientras prepara los lápices, los pinceles, los tubos de pintura… Un perro ladrando en la playa le hace recordar a Leo, el pastor alemán que tenían cuando era pequeño y su madre viajaba de exposición en exposición, haciéndose un nombre al mundo del arte.

He de acabar este esbozo hoy, un cuerpo de mujer saliendo del agua, desnuda, sensual pero altiva. ¿Cómo habrá ido la exposición la ciudad ?… los críticos de arte, no los entiendo pero como decía su madre, los necesitamos, forman parte de nuestro juego. Suena el teléfono. ¿Será Frida? Desde que vive en Nueva York con su madre casi no hablan, aunque siempre piensa en su hermana pequeña, la muñequita, la que no quería ser pintora y cruzó el océano para encontrarse interpretando papeles de “femme fatale” en películas que sin grandes argumentos llenaban las taquillas.

- Pablo de Mora, ¿dígame? , ¿eres tú, Frida? - un ruido de multitud bulliciosa entrecorta la llamada - Pablo soy Albert, la exposición va como la seda, tres vendidos y una periodista que te hará una entrevista… - De eso nada - seco y contundente - ya hablamos, ninguna entrevista. Vendo mi obra, no mi vida. La comunicación parece cortarse. -¿Qué me dices Pablo? No seas estúpido. Pues va hacia la costa… Pablo, ¿me oyes?... Pablo cuelga el teléfono con rabia: ya se ha estropeado la calma, la armonía, la mañana inspirada. Ya lo decía la  Sagan:  De l'ennui à la tristesse, il n'y a qu'un pas”[2]

Julia.  Vernorexia: A romantic mood inspired by Spring” No entiendo a los hombres: tantos años haciendo cobertura de Cultural y ahora parece que Elisabeth se hará con la sección. Cuarenta años y todavía dependiendo de las decisiones de estos incompetentes que no saben lo que quieren. Pero claro, la muy manipuladora se ha metido en el  bolsillo - por no decir alguna otra cosa - a alguien de arriba, del último piso, seguro.

- Julia, ¿que no me has escuchado? ¿estás con nosotros? Harás la cobertura de la feria de arte, resuelto entonces - Jaume la ha pillado con la guardia baja,   ausente pero los reflejos rápidos se agudizan con la edad - Ningún problema, ¿algún traje para recoger de de la tintorería, Jaume?. Una reunión más de la redacción, otra vez al metro con el tiempo justo de para cubrir una exposición de artistas “noveles” en una galería alejada de las Ferias importantes que se celebran esa semana en Barcelona.

Al llegar a la exposición (muy documentada, Arnau, gracias, que haría sin nuestro becario), hablar con el Comisario (otro que hace despachos, al parecer… maldita Elisabeth), se enfrenta al recorrido por las salas, mucho figurativo este año - piensa- cuando encuentra detrás de una de las columnas que enmarcan el “nuevo talento de la temporada” un retrato de mujer de otro pintor desconocido: “Retrato. Pablo de Mora. Óleo sobre tela. 162,4x116,2 cm. 2016.”. Hasta casi cuatro minutos más tarde no puede pensar en nada, llama  al Comisario de la exposición, al marchante del autor y algo en su interior - ¿mariposas? no, nunca  ha tenido de eso - hace que la tajante negativa de poder entrevistar al pintor alicantino, hijo de la reconocida pintora abstracta Pilar de Mora, la impulse a volver a casa y preparar la bolsa de fin de semana. No tiene especial predilección por los aeropuertos, los aviones… y en el estado anímico en que se encuentra el alquilar un coche para dirigirse a Alicante no parece una buena opción. Recuerda una conversación con un compañero de la redacción, Jaume Ivars, que le había hablado de los viajes a su pueblo natal, Benissa, en la línea de autobuses de ALSA de Barcelona a Algeciras, con parada en Benidorm, desde donde sería fácil llegar a la casa del pintor. Jaume le había contado sus primeros viajes siendo niño en la Unión de Benissa – que recordaba con especial cariño -  cómo su abuelo le había contado la historia de la fundación de esa empresa por unos comerciantes con mucha visión de futuro y su posterior fusión con ALSA. Ubesa había sido el proyecto de Bernat Capó, Vicent y Felipe Frau, que en el bar de la plaza de Benissa fraguaron una empresa pionera en el transporte público que en los setenta estuvo a punto de absorber a la multinacional ALSA (que ahora es su propietaria). Estos emprendedores se dieron cuenta de que la habitual y centenaria incomunicación del mundo rural podía y debía romperse. El socorrido y paciente servicio de las caballerías tenía que dar ya paso a los nuevos medios de locomoción que comenzaban a atravesar, de vez en cuando, la principal arteria de la población, la conocida hoy como Avinguda del País Valencià. Fruto de esa necesidad surgió la Unión de Benissa, que sería el primer transporte de viajeros en automóvil de la Comunidad Valenciana.

Llegó en taxi a la Estación del Norte y con suerte consiguió billete en el autobús que iba a salir de inmediato hacia Algeciras, el último asiento. La antigua estación de ferrocarril, hoy reconvertida en moderna terminal de autobuses, sin perder el encanto de las garitas de venta de billetes, las marquesinas luminosas, la gran bóveda triangular…La salida de Barcelona por la Ronda Litoral, las vistas de la montaña de Montjuic, del puerto con sus grandes hoteles flotantes… le hicieron sentir ya una sensación de nostalgia por su ciudad pero también de expectativa: estaba actuando, tomando la iniciativa, dejando de un lado la rutina y embarcándose en un viaje improvisado y decisivo para su vida.

 
Pasando por la costa de Sitges, el pasajero del asiento contiguo, un señor que luego supo era de Alicante y venía regularmente a visitar a su hijo, le comentó que en los viajes que había hecho de noche, llegando a Barcelona, había visto la salida del sol precisamente en ese punto, cuando el mar empieza a tener destellos dorados y la emoción que sentía cuando pensaba en que su hijo le estaba esperando en la estación de autobuses. Observa los enigmáticos acantilados del Garraf, la larga ribera del mar, la Iglesia y el caso antiguo que le recuerdan a Peñíscola.

Julia piensa en su piso alquilado, el gato que se duerme a su regazo  cuando escribe hasta la madrugada y la soledad. A ella nadie la espera en una estación.  Elisabeth es una “don nadie” y  la pondré a su lugar, todo porque ha publicado dos novelitas de primero de periodismo.  

Pasando del Garraf al Alt Penedés, después de una parada en Vilafranca,  el olor a tierra fértil y destilación y el atravesar un mar de viñas le llevan a recordar a su padre, gran conocedor de vinos y cavas, que le había inculcado el gusto por los buenos caldos y el conocimiento de las añadas. Mi padre decía que uno tiene que ser fiel a su esencia - ¿demonios, qué esencia? -  Van pasando viñas a ambos lados de la carretera, perfectamente alineadas, variedades blancas, finas y aromáticas de Macabeu, Parellada y Xarel.lo, cepas de buen vigor y productividad, vinos espumosos que en la vecina Sant Sadurní d´Anoia se elaboran por el método “champenoise”, dando lugar al cava.

Tengo que cambiar la lista de reproducción: busco una canción, Patricia , dedicada a una hija. ¿Por qué papá nunca me dedicó ningún libro? . Porque me dio un golpe de realidad. Porque nunca podría ser tan buen escritora como él. Porque nadie podía ser nunca como él. ¿ Cómo se sentiría si ella llegara a escribir una novela ? . La idea iba macerando en su interior como el vino en las cubas cuando llegaron a Tarragona. La ciudad siempre le había fascinado, el poso histórico y el encanto de su casco antiguo. Tras dejar Tarragona y hacer una parada técnica para descanso del conductor, aprovechó para tomar un café y dar un pequeño paseo. Los pasajeros también comían, bebían, paseaban, todos con sus historias, sus personas queridas esperándoles en el destino. Se sintió especial, no en un sentido negativo o positivo, sino simplemente, diferente. A lo mejor había llegado el momento de dejar de ser especial.


Pasando el caudaloso Ebro – la vida es fluir, no se puede estancar – cambiaron las viñas por un mar de naranjos, llegando a Peñíscola – Los Borgia, el Palacio del Papa Luna, misterios, asesinatos, venenos, luchas fatricidas…-  la imaginación de Julia se desboca y empieza a tomar notas en su pequeño cuaderno de notas. ¿ Una Lucrecia Borgia en la actualidad ? . Nota para futura novela. ¿En serio voy a escribir una novela?-  Los millones de naranjos jóvenes conforman otro auténtico mar, plantados en huertos viejos – haciéndolos renacer – y en huertos jóvenes. Por un momento aparecen fantasmas, no molinos de viento cervantinos sino inmensas moles de cemento, las modernas fábricas de cerámica que son sus chimeneas, con sus hornos encendidos dan al paisaje una fantasmal contradicción.

Llegando a Castellón, el señor del asiento de al lado, que ha estado todo el viaje leyendo el periódico – se le ve un buen hombre – se lo ofrece, ya lo ha terminado, le recomienda leer las páginas de Cultura, donde aparece una buena reseña de un libro. ¿ Habrá adivinado que soy periodista ?. Debo llevarlo escrito en la frente. Ojeando el periódico, se vuelve a encontrar con las novedades literarias que ella, especializada en el mundo del arte, pasa a veces de corrido sin querer fijarse en ellas. Estaré en estas páginas, piensa, mientras el autocar sigue su travesía rodeado de naranjos, más naranjos… Su compañero de viaje le explica con orgullo que el paisaje de los huertos  muestra una mezcla entre tradición y modernidad. Recoge la solera del mundo rural pero introdujo elementos novedosos propios del medio urbano como por ejemplo los paseos, los jardines o los mismos lenguajes arquitectónicos de sus edificios. Incluso se sirvió de la máquina a vapor como invento emblemático de la Revolución Industrial para poner en regadío amplías superficies de tierra. Esta dualidad o contradicción está íntimamente ligada con la esencia de la burguesía valenciana, por un lado mira al futuro comprometida con el progreso y la modernidad, pero por otro lado no pierde de vista el pasado donde el prestigio social se basaba en la propiedad de la tierra, por lo cual busca consolidar sus vínculos dentro del mundo rural.  Muchos han coincidido en contemplar ese entorno de manera idealizada como fuente de riqueza y prosperidad, como escenario sublime donde los pintores retratan sus personajes en actitudes amorosas, o como contexto donde situar la trama de sus novelas. Su compañero de viaje le muestra el libro que está leyendo, “Entre Naranjos”, de Blasco Ibáñez: “Los huertos de naranjos extendían sus rectas filas de copas verdes y redondas en ambas riberas del río; brillaba el sol en las barnizadas hojas; sonaban como zumbidos de lejanos insectos los engranajes de las máquinas del riego; la humedad de las acequias, unida a las tenues nubecillas de las chimeneas de los motores, formaba en el espacio una neblina sutilísima que transparentaba la dorada luz de la tarde con reflejos de nácar.”

 
Tras pasar la fortaleza de Sagunto, aires históricos que brotan de todo el territorio levantino, el viaje va transcurriendo mientras Julia, tras devolverle el periódico a su improvisado compañero de viaje, empieza a estar impaciente. Quiere llegar cuanto antes a su destino pero a su vez no quiere  volver luego a la realidad que le espera en Barcelona. La entrada en Valencia parece alejarla de sus pensamientos ya que es casi un recorrido turístico, que le explica su compañero de viaje: las Torres de Quart, el cauce viejo del río, hoy pulmón verde de la ciudad, los Viveros, la Universidad. Cada vez se siente más cobijada por el mar de naranjos, que vuelven a rodearlos hasta Gandía, ciudad condal, donde el autobús hace una breve parada – que Julia aprovecha para tomar un café con su compañero de viaje, que como buen padre le cuenta las mil y una historias de su hijo, que vive en Barcelona - y siguen el viaje cruzando un vegetación diferente. El padre le explica que es la Marjal de Pego, arrozal donde antes se cultivaba una de las mejores  variedades de arroces, hoy día sin utilizar. Todo queda obsoleto, ¿ o no ? .
 
Casi llegando a la costa de Denia, escribe un email a su amiga Eugenia, que siempre la había animado a dejarse llevar y convertir sus anhelos de ser escritora en una realidad, dejando el entorno de seguridad del trabajo en el periódico, contándole como las horas de viaje, las impresiones, el tiempo para pensar, la había llevado a la conclusión de iniciar un cambio radical en su vida. Eugenia contestó a los pocos minutos: “Hola Julia, me alegro de que este viaje te haya abierto los ojos. Aprovecha esa mezcla de tiempos, porque en un viaje de ciertas horas nos quedamos en ese estado en el que ves desfilar el paisaje y los lugares, las personas, y a la vez hay algo de adormecimiento/recuerdo/ensoñación. Estás quieto pero todo se mueve, por dentro y por fuera, se desplaza adelante y atrás en tu cabeza, mientras te diriges a algún lugar concreto (del mapa). Espero que al final del recorrido encuentres lo que buscas, que no lo olvides, está en tu interior


Entran en las dos Marinas, ya casi a punto de llegar a su destino, desviándose para entrar en Denia – con el Montgó, su excelente gastronomía, el “Pegolí” como restaurante veterano, “Quique Dacosta”, restaurante de vanguardia, la gamba roja de Denia, los erizos de mar, los arroces…-  va apuntando en su libreta charlando animadamente con su improvisado guía. Pasando el Mascarat, el autobús parece que vuela por la Bahía de Altea, es espectacular. Por fin llegan a su destino, Benidorm, Manhattan costero de acero y hormigón, que contrasta con el entorno acogedor de la Marina Alta. No tiene tiempo que perder, se despide su compañero de viaje, le agradece su amabilidad, llegando a abrazarse. Él le desea suerte en su viaje, ya que adivina que el suyo todavía no ha terminado. Toma un taxi hasta la oficina de alquiler de coches. Ya en su utilitario – cuantos meses sin conducir, en Barcelona se mueve en transporte público – sigue la misma carretera pero en sentido contrario, pasando Altea hasta llegar a la costa que rodea el Puerto de Campomanes.

La casa de los vientos. “One of these mornings you're gonna rise up singing
And you'll spread your wings and you'll take to the sky
[3]

Julia sortea las curvas de la carretera, vuelve a consultar las indicaciones y llega a ver entre los pinos la casa. Una planta, clásica construcción de los sesenta al estilo del chalés de la Cote d´Azur. El repicar de una campanilla en algún lugar de la casa, unos pasos y la puerta de hierro forjado se abre lentamente. Anda con rapidez hacia la casa donde le espera un hombre alto y rubio, de unos treinta y tantos, que le observa con curiosidad y sorpresa.
- ¿Eres tú… Quién eres? Pablo sonríe, parece un niño sorprendido en una travesura o descubriendo los regalos de Navidad. - ¿Yo? Mi nombre es Julia Prado. De la Sección de cultura, por la entrevista… pero… ¿cómo he pasado a estar retratada en uno de sus cuadros? - Pablo hace pasar a Julia por la galería que rodea la casa hasta  el estudio, con los bocetos colgados en las paredes, con el rostro de Julia en todos los ángulos posibles. No puede ser ella, es un ideal que cómo todos, no existen a la realidad. No puede ser ella… ¿o sí?
Inspirar, bracear, expirar, bracear. Julia sale del agua y se seca con el albornoz. Ya hace cinco meses que trabaja en su primera novela. En el estudio se mezclan los lienzos del cuadro que Pablo quiere presentar a la próxima exposición: “Desnudo femenino” con las pruebas de imprenta de Julia. Mientras ella sube por los peldaños arrancados a la roca, él hojea sus borradores, sus primeros relatos cortos de la Facultad que nunca ha publicado. Uno de ellos le llama la atención: datado veinte años antes, Destino sobre lienzo. Julia Prado. Con una sonrisa cargada de complicidad, Julia se tumba sobre  el sofá del estudio, se quita el albornoz y mira al mar, relajada y mimada por el rumor de las olas, mientras Pablo la retrata, con todo el sentimiento que la nueva realidad, que empezó siendo un ideal inalcanzable, los llena de perfección y armonía. Como Julia suele decir, la realidad, siempre es mejor que la ficción. Serendipity por partida doble.[4]

Agradecimientos.

En primer lugar a mi padre, José Iborra,  que suele utilizar regularmente la línea de ALSA Benidorm-Barcelona (con punto de inicio en Algeciras) y me ha transmitido sus vivencias, impresiones y  anécdotas de viaje. Además, por la familia de mi madre, Pilar Femenía, originaria de Benissa, conozco cómo se fundó la Unión de Benissa (posteriormente fusionada con ALSA, ya que los empresarios que la fundaron se reunían en el bar de la plaza propiedad de mis tatarabuelos, e incluso le propusieron asociarse con ellos en la nueva empresa, que posteriormente fue creciendo, absorbiendo otras empresas de transporte de viajeros de la provincia de Alicante como La Unión de Callosa d´En Sarrià).  También a la escritora Eugenia Kléber (“Algo se ha roto”, IV Premio de Novela Nuevos Narradores Tusquets 2004, “La bruma inquieta” 2015) que me ha hecho de “sparring” con sus acertadas reflexiones acerca de los viajes en autobús a nivel íntimo y personal, más como un fin que como un medio de transporte. A todos mis compañeros de Sitges Literari,  los clubs de lectura y charlas literarias de la Biblioteca Josep Roig Raventós de Sitges, a todo el equipo de la biblioteca y a su coordinadora Elena Cejas. Por último, un agradecimiento general a la lectura y la escritura, que me han ayudado en épocas difíciles y siempre me han acompañado.



[1] Bonjour tristesse. Françoise Sagan.
 
[2] Bonjour tristesse. Françoise Sagan.
 
[3] “Summertime” de "Porgy and Bess”George Gershwin. 1934
 
[4] Serendipity: fenómeno que consiste en crear una ficción que después se cumplirá en la realidad. Julio Verne dijo que “todo lo que el hombre puede imaginar, otros lo podrán hacer realidad”. Es decir “la realidad supera siempre a la ficción”


 

jueves, 16 de junio de 2016

"La bruma inquieta" d´Eugenia Kléber


 
Va ser aconseguir-lo i llançar-me a llegir "La bruma inquieta"; em va enganxar tant que en un dia ja l´ havia acabat. Una novel.la de suspens amb capítols que ens expliquen el passat dels personatges, per comprendre algunes situacions peliagudas i fins i tot alguns foscos secrets que amaguen.

 

M'he sentit identificat en moltes coses, especialment amb els personatges de Paulo - afortunadament, m'he apartat dels enderrocs en esfondrar-se la meva vida - i Joaquim. Aquesta és una  part que no m'esperava, un succés que té a veure amb un noi ressentit i ple d'odi que passa dels seus pares. En moltes frases que considero genials: "Quan estic enfonsada m'agrada menjar coses dolces perquè tot sigui més suportable. Si ho acompanyo amb xampany, puc arribar a l'orgasme"

 

Ha estat molt especial llegir-ho: es nota que és un llibre pensat, organitzat, estructurat i sobretot, molt personal. L'autora deixa mostrar a través dels seus personatges molt de la seva pròpia essència. I com tots els bons llibres, quan acabes de llegir-ho, totes les peces encaixen, els personatges han evolucionat i el sentiment és enriquidor.

 


Com a únic detall: suposo que la sinòpsis de la contraportada la va fer l'editorial; crec que s´hauria d'explorar més les incògnites, la complexitat dels personatges...

A la fi dels anys 80 una dona desapareix en una petita localitat costanera portuguesa. L'assassinat d'un home poc després farà recordar un crim adolescent anys enrere en el qual la víctima va ser una adolescent nòrdica. En l'actualitat, un estudiant de Periodisme nascut en el lloc pretén basar-se en aquests successos per escriure una novel·la. Aviat comença a comprendre que existeixen coincidències i vincles amb ell mateix i amb la seva pròpia família. Així, l'esbrinat i l'imaginat s'entrecreuaran desvetllant secrets que afecten a tres parelles, una comunitat religiosa, un adolescent enamorat i confús, dos germans enfrontats, una jove cambrera romanesa i una bella i misteriosa dona

 

En el llibre ens trobem a Mateus tombat en una platja de Gláucia, en despertar mira a banda i banda i veu que la seva esposa Morela ha desaparegut.

Torna a la seva casa i no està, ni tan sols s'ha portat les seves pertinences.

Podria estar amb amics, pensava Mateus, però segurament li hauria avisat.

Esperaria fins a l'endemà per si tornava, però no va tornar i va denunciar el seu desapararición, sent ell un sospitós.

Els seus millors amics Tadeu i Judite tampoc saben gens sobre el parador de Morela, a part d'estar molt ocupats amb el seu fill Joaquim el qual és un adolescent problemàtic que també té protagonisme en aquesta historia

 

 La portada d'aquest llibre em va cridar molt l'atenció, té un toc de misteri que tant m'agrada.”  

 


Enhorabona Eugenia!!!! M'ho he passat molt bé llegint-ho i la propera lectura (quan un llibre m'agrada ho solc rellegir) segur que m'aportarà molts més matisos. I a mi, també, des de sempre, m'ha agradat la boira.

 

Una abraçada d'un dels teus lectors.

jueves, 12 de mayo de 2016

Sis dies d´amor o d´odi? Xerrada Literària a la Biblioteca Josep Roig i Raventós. Elena Cejas


Romeo and Juliet on the Balcony

Com ja vam poder endevinar pel retrat de Shakespeare al cartell, ahir vam parlar de "Romeo y Julieta" obra que ha encapçalat la temàtica de l´amor quan el suposat amor (bojeria controlada), potser odi (bojeria plena) tan sol va durar sis dies.
 
El fet - com va assenyalar Elena Cejas - és que es tracta d´un llibre universal amb una sèrie de factors:
 
  • Amor.
  • Enemistat. ("Paz.. Odio esa palabra"). Quan es passa de les paraules als fets (traure l´espasa) ja des de la primera escena i es desitja la mort, entrem en el camp de l´odi, que també tanca aquesta tragèdia.
  • Tragèdia, dolor.
  • Idolatria (amor cortés, idolatria cega que arriba al fanatisme)
  • Precipitació dels esdeveniment i les decisions.
  • Immaduresa (es tracta d´una noia de 13 anys i un noi de 15), però a més a a més dels joves, la trobem en el pares, amb un marcat egoisme, prioritzant un matrimoni d´interés a la felicitat de la seva filla).
  • Successos imprevists (epidèmia de pesta a una ciutat propera a Mantua)
  • Us de brebajes i verins i els seus calamitosos efectes.
  • Humor (la figura de l´Ama, molt propera a la Teresa de Sancho Panza).
  • Perpetuïtat del conflicte. L´enemistat no es resol, enemistat que trobem en general a la literatura per diverses raons:
    • Classes socials
    • Diferents colors de pell
    • Diferents llengües
    • Diferents religions
    • Diferents "tribus" urbanes o socials
    • Relacions de persones del mateix sexe
Trobem variacions del tema a "Los Amantes de Teruel" (Multitud d'autors han reescrit aquesta història, entre ells els següents: Antonio Sàrria, Andrés Rei de Artieda, Tirso de Molina, Tomás Bretón,Juan Eugenio Hartzenbusch, Mariano Miguel de Val, Josep Maria Álvarez (J.Maria),Cristian martinez, Arturo Civera Muñoz), "Bodas de Sangre" de García Lorca, "El ciclo partido", "Opiniones de un payaso" de Heinrich Böll, Premi Nobel de literatura 1974.
 
Elena Cejas va portar una "traducció" molt especial feta per Pablo Neruda, més propera a una adaptació o recreació, analitzada a partir de l´obra original en anglés anotada per Neruda per Darío Ulloa. En pro de la sonoritat estilística i sensual, suprimeix versos, canvia adjectius, afegeix un epíleg, un pregó a l´inici... fent a Romeo portador de "Un gran alegato para la paz, la concordia, el odio inútil, príncipe que encarna todos esos valores" i tractant el conflicte històric entre pares i fills.
 
En teatre trobem diverses versions:
  • Peter Brook (Londres, 1925), director de teatre i de cinema, fill de jueus russos emigrats a Anglaterra, està considerat un dels grans renovadors del teatre contemporani. Aficionat des de primerenca edat a l'univers escènic, va debutar com a director en 1943. Entre 1947 i 1950 va dirigir la Royal Opera House i en 1962 va entrar en la Royal Shakespeare Company. A partir de la dècada de 1970 es va interessar pel teatre asiàtic i africà, la qual cosa li va portar a fundar el Centre Internacional per a la Recerca Teatral, a París. Entre els muntatges de major repercussió de Brook estan Romeo i Julieta (1947).


  • Romeo i Julieta, personatges als quals va donar vida William Shakespeare, s'han convertit quatre segles després en Yusef i Suha, dos amants que lliuren una història d'amor amb tràgic final i en la qual es reflecteix la divisió interna palestina.Del director Ali Abu Yasín, aquesta obra teatral, "Romeo i Julieta a Gaza", presenta a dues famílies de refugiats palestins que van abandonar el seu pobles poc abans de la creació d'Israel, en 1948, i que han viscut des de llavors en un camp de refugiats a Gaza.La peça utilitza als pares dels joves amants, enemics, per reflectir la divisió interna que viuen els palestins des de 2007, quan el moviment islàmic Hamás va prendre el control de Gaza i va expulsar a les forces de seguretat del president palestí, Mahmud Abás, i el seu partit Al-Fatah, fins llavors en el poder.


  •  ROMEU I JULIETA / MARC CHORNET. SALA Joan Brossa. ESTRENA 11 de maig De l'11 de maig al 12 de juny de 2016 . Traducció al català Marc Chornet i Anna Maria Ricart.  Direcció Marc Chornet. Romeo i Julieta és la història d'un primer, i últim, amor. La història de dos joves amb un llegat d'odi que no els deixa estimar, que no els deixa estimar-se.Quan es coneixen, l'amor dels ingenus Romeo i Julieta és pur, complet, absolut. Aquest goig només dura un instant. El moment de saber que el seu amor estarà condicionat per l'odi entre les seves famílies que és l'inici d'una destinació fatal que acaba amb la mort dels amants. L'herència és assassina. Romeo i Julieta és la història de la impossibilitat de desprendre's del propi llegat.Després d'abordar Hamlet de la mà de Raimon Molins, Projecte Ingenu insisteix en l'obra shakespearina amb un muntatge dirigit per Marc Chornet i protagonitzat per Carlos Cuevas i Clàudia Benito.



També trobem variacions a la música i el cinema  (Prokófiev) , Verdi, Tchaickovsky, George Cukor, West Side Story, Los Tarantos...

martes, 10 de mayo de 2016

Un crim bancari

Exercici del Curs de Novel.la Negra de Laboratori de Lletres




Barcelona. Oficina bancària al carrer Balmes 470. Dilluns d´abril a les 7.00am. 2014. Basat en fets reals (parcialment).

Vaig arribar a l´oficina a les set, tot mullat per la plutja que encara queia en cortines verticals que donaven a Sant Gervasi un aspecte gris i desert. L´oficina estava situada a la planta baixa d´una finca quasi centenària enfront de la Rotonda, amb esglaons de marbre a l´entrada, porter i un antic ascensor de fusta folrat de miralls i amb un seient de vellut vermell. L´edifici havia sigut construït pel doctor Andreu al urbanitzar la zona, a la plaça on s´iniciava l ´avinguda que primer va tenir el seu nom, ara Avinguda del Tibidabo. Plaça que va ser donada a l´Ajuntament per la família amb la condició que portés el nom de John Fitzgerald Kennedy, ja que el marit d´una de les seves descendents era americà (teníen la casa on ara està situat el Restaurant Abac i els Jardins de la Tamarita eren el gran jardí del "xalet" d´estil modern que donava a la plaça). 

Havia de preparar uns expedients i deixar signats uns xecs bancaris per la signatura de primera hora, encara que les meves motivacions reals eren unes altres: la situació s´havia anat complicant les darreres setmanes i havia d´arribar fins el final, amb totes les seves conseqüències. Així que vaig obrir la porta del carrer i va començar a sonar el timbre de l´alarma: tenia deu segons per obrir la segona porta del vestíbul i marcar la contrasenya (470471) fins que no es disparés l´alarma i sonés el telèfon, preguntant-me des de Seguretat la paraula clau: “mussol”.
Al obrir la segona porta, vaig notar l´olor a lleixiu i les plantes regades, les parereres buides; la dona de la neteja ja havia fet la seva tasca. Entrant al despatx, vaig deixar l´abric a l´armari, la meva taula estava neta i sense papers; no soporto la falta d´ordre.  El despatx estava folrat de roure, amb el mateix mobiliari ostentós i el gran quadre de l´Avinguda Tibidabo amb la Rotonda encara com hotel, donat al banc feia anys per un client, membre de la junta d´accionistes. Tot estava tal com quan es va obrir l´oficina, vint-i-cinc anys abans, sense que els temps hagués passat. Abans havia sigut una coneguda casa de modes, famosa a la seva època quan el Tramvia Blau que pujava i baixava del Mirador del Tibidabo va perdre els frens i trencar la barrera, estavellant-se contra l´edifici.

Vaig separar el panell de roure que amagava la caixa forta – 4 a la dreta, 7 a l´esquerra, 5 a la dreta, 7 a l´esquerra, 4 a la dreta -  i vaig recollir les claus de la caixa forta principal i les caixes de seguretat dels clients. Els talons bancaris estaven custodiats a la caixa principal, una vella “Fichet” de mida descomunal, quasi una habitació, amb una doble reixa de ferro. Vaig teclejar la clau - 757575-  i anar fins la porta de les caixes de seguretat, fent la mateixa operació. Tenia un quart d´hora per revisar les circulars i acabar l´expedient. Vaig encendre un cigar, però no trobava el gran cendrer de cristall treballat que ocupava un lloc preeminent a la taula – la dona de la neteja, l´haurà tirat a les escombraries- així que vaig agafar un altre de més petit que tenia a la tauleta de reunions.  La plutja copejava els cristalls, amb les cortines encara baixades i les llums dels cotxes es deixaven veure a dintre de l´oficina: quatre taules, un mostrador en forma de corba, l´espai d´espera dels clients amb el sofà i la garita de cristall blindat del mostrador de caixa. La tranquil.litat aviat es trencaria al arribar a les vuit tota la plantilla.

-          Piiiiiiiiiiiiiiiiiii – van començar a sonar les dues caixes al mateix temps, jo corrent a confirmar la clau d´accés i donar la volta a la clau. Ja ho tenia calculat i en dos minuts tenia obertes les dos caixes. El que no tenia calculat era el que vaig veure al obrir la caixa principal. Al obrir primer la porta que donava a les caixes de seguretat dels clients, tot semblava normal, la porta que comunicava l´oficina amb l´escala principal de l´edifici estava tancada com sempre (es podia obrir solament des de dintre, en principi)


La reixa que donava accés a l´habitació blindada estava tancada amb clau, la vaig obrir i al mig del cubícul d´acer reforçat amb formigó armat estava el senyor Roviralta, tot estés i mirant amb els ulls fixos al sostre. El pànic se´m va anar extenent de les mans on portava les claus, fredes, pesades... per tot el cos fins arribar al cap. Li vaig pendre el pols: estava fred i mort, rígid. Era la primera vegada que veía tan a prop la mort. Semblava que l´havien copejat al cap i havia mort ofegat a dintre de la caixa forta, tancada tot el cap de semana. Un principi de claustrofóbia que sempre havia tingut lluitava per fer-se amb mi, intentat posar-me al lloc del senyor Roviralta. Va ser conscient de la seva mort? Es va recuperar del cop abans de morir ofegat?  Feia uns díes que havíem discutit: aquell vell despòtic, de familia benestant del barri amb títols nobiliaris i tot. I ara el tenia als meus peus. Mort. El pànic inicial va deixar va deixar pas a l´instint.

-         Algú em vol penjar el mort. Jo no havia sigut: era l´únic que tenia clar. La meva part racional pugnava per combatre la por, la solitud a l´oficina buida, la culpabilitat d´un fet del que no n´era responsable, almenys directament. Notava com el meu món interior i exterior estiguessin a punt d´esmiscolar-se en fragments del tamany de les monedes que m´envoltaven, fredes, lluentes, acusadores. 

-       Mentre arrossegava al senyor Roviralta fins l´arxiu, escales amunt i el deixava en un buit que ningú feia servir a sota l´aparell de l´aire acondicionat, tapat amb un panell de madera, la meva ment calculava. Tornava a ser jo, fred, calculador, quadriculat. De fet, treballava a banca, no?. Tres personas a l´oficina teníen les claus de l´oficina i  de les caixes fortes, el sotsdirector, la gestora de clients i el caixer. I una quarta persona, la dona de la neteja,  les claus d´entrada. M´havia guanyat grans amics i no menys enemics i algú volia truncar la meva carrera i ficar-me a la garjola. Vaig revisar l´antic aparell de vídeo que enregistrava en cintes VHS una setmana de l´activitat de l´oficina. Faltava la del dia anterior - la canviàvem cada matí - i una nova cinta estava gravant, possiblement des de que l ´assassí abandonés l´oficina. .

Ja eren quasi tres quarts de vuit i aviat arribaria l´Anna; era estrany que no estigués entrant ja. Era la puntualitat en persona i aquest fet em va fer pensar. Em vaig dirigir novament al despatx, situat al principi de l´oficina, per poder recuperar l´esma. Tenia tot el matí per esbrinar qui volia el meu cap, desfer-me del cos i trobar el cendrer amb les meves empremtes.  Tot un matí per escapar del destí que algú m´havia preparat.


miércoles, 27 de abril de 2016

Presentación de "La bruma inquieta" de Eugenia Kléber - Biblioteques de Sitges


Tras las presentaciones en Barcelona, Madrid y Sitges (Librería Malvasia de Llibres) ayer pudimos asistir a la presentación-coloquio acerca del nuevo libro de Eugenia Kléber, “La bruma inquieta” en la Biblioteca Josep Roig i Raventós de Sitges. La semana que viene se presentará en Sabadell, luego en Sevilla y a finales de mayo en París.

 

Biblioteca Josep Roig i Raventós

Eugenia Kléber en la presentación
en Malvasia de Llibres



 
 
Eugenia Kléber empieza la presentación con una pequeña sinopsis de su trayectoria literaria, necesaria para comprender la evolución hasta “La bruma inquieta”Nace en Barcelona, ciudad en la que cursa estudios de Filosofía, Piano y Teatro. Estudios posteriores en París y Montreal.

 
·         En 1981 funda el 'Grup Productor-Escola' (Centro de Investigación del Lenguaje Cinematográfico).

·         De 1987 a 2013 imparte clases de Guión Cinematográfico y Realización en el Centre d´estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), en Barcelona. Realiza cortometrajes y documentales y escribe obras de teatro en el marco de la enseñanza.

·         En 1997 escribe la novela Algo se ha roto, premio Tusquets Nuevos Narradores de ese mismo año.

·         De 2013 a 2015 colabora como galerista en la galería de arte de Sitges Danubio Art Gallery.”

 

-      ¿ Cómo empezó a escribir ?
. Los primeros escritos fueron “para ella misma”, sin ninguna vocación de publicar. Compaginaba estos escritos con su trabajo como cofundadora y productora, primero como profesora de guión y luego como coordinadora del Departamento de Guión, dirigiendo a los alumnos como tutora, asistiendo a los rodajes... El Centre d´Estudis Cinematogràfics – desgraciadamente desaparecido – era una puerta abierta a cortos y largos en varios idiomas, con producciones de sus alumnos y otros proyectos presentados.  Durante ese período escribe  guiones sobre “La Ruta de Flandes” de Claude Simon, “El hombre jazmín” de Unica Zürn, adaptaciones literarias para cine para productoras independientes: la primera de EEUU y la segunda francesa. También recibió ayuda europea para desarrollar un guión sobre los años en Francia de la poeta rusa Marina Tsvetáeva, y otro de la portuguesa Florbela Espanca : "me han interesado siempre las adaptaciones literarias, en las que en varias ocasiones los guiones tenían una base directa o indirectamente relacionada con figuras de la literatura o con libros. Hay ideas de Marguerite Yourcenar en Como el agua que fluye, en la película La Memoria del agua" .
 
 
-      ¿ Qué proyectos cinematográgicos destacaría? El filme documental La memoria del agua, guión de Eugenia Kléber, participó en el Festival de Cine de Cannes en 1992 y ganó en Amsterdam, en 1993, el Joris Ivens Award. También Torturados por las rosas, película de la que es coguionista y directora.

 
-      ¿ Su primera publicación ? Ganadora del IV Premio de Novela Nuevos Narradores, otorgado por Tusquets Editores y la Escuela de Letras de Madrid, Algo se ha roto es la primera novela de Eugenia Kléber,en la que se adentra, con un talento innato de narradora, en una relación especular y compleja donde las haya: la que une o separa a una madre y a su hija. Personalmente es un libro que me ha fascinado con sólo leer la sinopsis y voy a empezar a leer hoy mismo, sintiéndome identificado con alguna de sus coordenadas, por lo que en breve os incorporaré mis impresiones.

 

“Cuando, a sus cuarenta años, Irene rememora su infancia, su temprana huida del hogar, sus inquietantes relaciones con los hombres y, sobre todo, la presencia lejana pero necesaria, protectora pero impotente de su madre, muchas cosas adquieren de pronto otro cariz. Su propia tendencia a esquivar la realidad, ¿acaso no se parece a ciertas actitudes de su madre? Y, precisamente ahora que ésta la necesita, ¿cómo puede Irene cuidarla, animarla, vencer su propia apatía y aislamiento para que se produzca un cambio? Tal vez, mediante ese texto que Irene escribe en la habitación contigua a la de su madre, pueda darse el milagro de la comunicación entre ambas. Tal vez la muerte reciente del padre, ese personaje mediocre y severo que ha tiranizado la existencia de las dos, las ayude a acercarse entre sí. Porque ha llegado el momento de que madre e hija contemplen por fin la realidad desnuda”

-      ¿Cómo construyó esa primera novela? De forma totalmente instintiva, sin guión previo. La frase “La novela se escribe sola”, con muchas horas de trabajo, evidentemente, se aplica en este caso. “No puedes luchar racionalizar”. Después de un proceso creativo de cinco meses y presentarla a un amigo cineasta, “sparring” que le propone presentarla al Premio Tusquets, resulta del IV Premio de Novela Nuevos Narradores, otorgado por Tusquets Editores y la Escuela de Letras de Madrid

-      ¿Cómo asimiló este primer éxito literario? La carta que recibió comunicándole la dejó impactada, pero “al final te lo crees”.Después de varias entrevistas con Beatriz de Moura ( que afirmaba paralelismos con Marguerite Duras, definiéndola como “con mucho talento, pero caótica”, que la autora reconoce es cierto tanto en lecturas como en su propia escritura, sin una línea editorial definida, escribiendo tanto novela, cuentos infantiles, cuentos para adultos (el del toro Jacinto, por ejemplo), guiones, ) y entrar en la vorágine de presentaciones, actos, entrevistas, sigue su trayectoria apartándose de la literatura y transitando por otros ámbitos, como el cinematográfico, el teatro…

-      ¿Cómo llegó el volver a publicar una novela? Al llegar a Sitges empieza un período creativo – ya sabemos en SitgesLiterari que esto suele pasar aquí, será el agua – y al cabo de un año ya tiene un primer borrador de una novela negra, titulada en su momento “Mamba Negra” que  “deja en el cajón” durante cinco meses. Después de ese tiempo, un cambio de título y unos retoques, publica “La Bruma inquieta”
 
 

-      ¿A qué género podemos adscribir “La bruma inquieta”. Se trata de novela negra, como podemos comprobar por la sinopsis: "A finales de los años 80 una mujer desaparece en una pequeña localidad costera portuguesa. El asesinato de un hombre poco después hará recordar un crimen ocurrido años atrás en el que la víctima fue una adolescente nórdica. En la actualidad, un estudiante de Periodismo nacido en el lugar pretende basarse en dichos sucesos para escribir una novela. Pronto empieza a comprender que existen coincidencias y vínculos con él mismo y con su propia familia. Así, lo averiguado y lo imaginado se entrecruzarán desvelando secretos que afectan a tres parejas, una comunidad religiosa, un adolescente enamorado y confuso, dos hermanos enfrentados, una joven camarera rumana y una bella y misteriosa mujer."

 
Pero la autora puntualiza que no es una novela negra “pura”, ya que tiene un primer nivel que cumple con los códigos del género y un segundo nivel que profundiza en temas más relacionados con la novela intimista, como la familia, la pareja, la amistad, los hijos problemáticos (en la corriente de la novela negra sueca, Åsa Larsson, “Aurora Boreal”, que os recomendamos)

 
 


-      ¿ Por que ninguno de sus libros tiene dedicatoria ? “Porque realmente no se los he dedicado a nadie”

 
Incorporamos otras reseñas, aunque lo mejor es leer sus obras. “Algo se ha roto está disponible desde ayer en que la autora lo entregó en la Biblioteca Josep Roig i Raventós (bueno, lo tengo ahora en préstamo, así que... tendréis que esperar un poco) y “La bruma inquieta” se puede encontrar en La Malvasia de Llibres:

www.editorialcirculorojo.com  y sus Booktrailers.

https://editorialcirculorojo.com/la-bruma-inquieta/  Incluye un video sobre la autoedición de libro.

http://entrelibritoss.blogspot.com.es/2016/04/la-bruma-inquieta-eugenia-kleber.html Incluye una visión personal de la obra y de su argumento. Tranquilos, no hay ningún “Spoiler”

Un Americà a Sitges

Relat curt presentat al Concurs de

 l´Associació Cultural de Les Botigues de Sitges 2016

Versió completa amb Bibliografia i Agraïments
"Costes del Garraf" Foto publicada en Fotos Antigues de Sitges
por Mary Muñoz de Morales

Javier Iborra



L´Americà arriba. “About half way between West Egg and New York the motor-road hastily joins the railroad and runs beside it for a quarter of a mile, so as to shrink away from a certain desolate area of land.” “The Great Gatsby”. F. Scott Fitzgerald


 
El primer sitgetà que va parlar amb l´Americà a la seva arribada a Sitges va ser Joan, que treballava a la antiga Oficina de Turisme (on ara està el Mercat Municipal). Va veure un home alt, ros, portant dues maletes atrotinades plenes d´enganxines d´hotels i una carpeta gran que semblada de dibuixos. Mirava amb curiositat el panell on es podia comprovar en el plànol de Sitges els hotels, si estaven lliures o no, segons la llum verda o vermella. Era gairebé Setmana Santa de primers dels seixanta – ens comenta Joan – i l´Americà portava encara abric i barret a joc. Després d´apuntar uns minuts en una petita llibreta negra, se li va adreçar. Volia arribar al Hotel Miramar Palace, i em va deixar molt sorprès que parlava un català força correcte amb accent cubà. Recorda Joan amb la mateixa barretja d´admiració i sorpresa de llavors; i va llogar un taxi, surtint de l´Estacio de Sitges-Ribes cap a dos quarts de dotze.


Terramar Palace. Anys 30. Todocolección

Terramar Palace. Criticartt

Terramar Palace. VisitSitges

Terramar Palace. 1933. El Sitges d´abans

Terramar Palace. Interior. Fotos Antigues de Sitges

Terramar Palace. Inauguració. Fotos Antigues de Sitges

Hotel Terramar, anys 60. Todocolección

Hotel i sector Terramar. Love Sitges
 
En Josep Maria (que va estar grum de diversos hotels, entre ells el Terramar Palace) ens explica que va pujar les feixugues maletes de l´Americà, un homenot gran que semblava desprendre llum pròpia. Estava molt interessat en la historia de l´establiment (recentment venut en el 2016 a una cadena hotelera i remodelat a l´estil dels “Boutique Hotel”). Li vaig explicar com s´havia inaugurat el 8 d´abril del 1933 i l´època daurada com a principal hotel de la “Riviera Catalana”, el que va passar a l´habitació de l´”estraperlo” amb el señor Strauss, com havia estat hospital militar de guerra, obrint un altre cop al 1939 i adquirit per en Miquel Matas i Jorbà al 1947. Va ser llavors quan em va preguntar si recordava a John Doe. Tots el recordàvem; va arribar en 1917 a Sitges, s´allotjava al Hotel Subur que feia poc que s´havia construït. Amic del Charles Deering, ens parlava de les obres del Palau Maricel, els  Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Josep Maria Sert, Zurbarán, El Greco, Velázquez, Goya que van estar a Sitges fins 1921. Em va preguntar per un lloc per dinar i una bona confiteria, ja que deia ser molt llaminer.
Hotel Subur. Fotos Antigues de Sitges.
 

El pretext i la cerca. "El destí barreja les cartes, i nosaltres les juguem".- Arthur Schopenhauer

 

En Jaume Rigau treballava llavors al restaurant de l´Hotel La Cala, al carrer Pau Barrabeig amb Major. A l´Americà el va admirar la barca amb el peix i el marisc fresc a dalt de les escales amb taules molt ben posades, i quan va acabar amb els canelons (els primers a Sitges) i la  llagosta a la Thermidor, el fa felicitar pels motius marins dalinians que decoraven l´interior. Ell li va explicar com havia après del cuiner Rondissoni i que els motius els havia pintat en Bruno.

Postal Hotel-Restaurant La Cala, publicada a Fotos Antigues de Sitges.

Llumins Hotel La Cala. Publicades
per Josep Maria Alegre a Fotos Antigues de Sitges


Pasqua Alegre “De nou ressonen alegres cantúries/cantant la Pasqua flairosa i amada/de nou es veuen per vessants ufanes manses ramades” (Caramelles del Retiro. Primaveral. 1943).

Carrer Major, botigues. Fotos Antigues de Sitges
Confiteria La Estrella.Foto Lluis Ripoll
 
Caminant  pel carrer Major, passant per l´Estanc, el forn de pa de l´Antonia, la Sabateria del Cubillo, va arribar a la Confiteria La Estrella, on Manuel Villar li va explicar que les escultures de l´aparador les havia fet el pastisser Montserrat i que havien portat la primera pizza i panetone a Sitges. Li va ensenyar les pintures del sostre i li va presentar a la propietaria, la “iaia Xita” que el va fer passar per l´obrador que comunicava el carrer Major amb el Retiro, on va fer el cafè.
El Retiro. Fotos Antigues de Sitges


Bar Xatet. Publicada per Josep Maria Alegre
 a Fotos Antigues de Sitges
Bar Xatet. Foto Lluis Ripoll

Cantonada Bar Xatet. Fotos Antigues de Sitges.


Més tard va estar al Bar Xatet, al costat de la Pastisseria Massó, on va esbossar en el  quadern alguns dels quadres que penjaven com un mosaic de les parets, gaudint d´un vermut amb patates xips  i pa de pagès amb sobrassada i tomàquet que li va recomanar el Salvador. I per acabar va anar a veure a Simon Llauradó Clará, alcalde de Sitges i President del Retiro - el qual havia comprat el antic bar a la cantonada del Passeig de la Ribera amb el Carrer Sant Pau i va construir la casa colonial que després va ser l´Hotel La Ribera (ara Celimar)-  que li va aclarir algunes dades sobre John Doe,  passant després per la Pensió Rimini, al Passeig de Mar entre l´Avinguda Gaietà Benaprés i l´Hotel Terramar.


Bar cantonada Passeig Ribera amb Sant Pau

Casa Llauradó (després Hotel La Ribera, ara Celimar).
Simón Llauradó Clará i familia a la porta.
Carrer del Pecat. Foto publicada a Fotos Antigues de Sitges
 per Isidre Artur Gómez Botas.
 
Pensió Rímini. Foto publicada per Josep Maria Alegre
 a Fotos Antigues de Sitges

Camí del Garraf: Les Botigues de Sitges. "Everything about him was old except his eyes and they were the same color as the sea and were cheerful and undefeated". The Old Man and the Sea. Ernest Hemingway. 1952



Bar Oliva. Mestre Saleses tocant el piano. Foto Lluis Ripoll

Fotos publicades a Fotos Antigues de Sitges
 per Madeline Juan Desforges

Una nit molt important l´Americà va anar al Bar Oliva al carrer Parellades (enfront del Roy, on ara hi ha una botiga de roba). En Jaume Vidal li va servir pa amb tomaquet i pernil, que l´Americà va anotar a la seva llibreta i fotografiar, explicant a la Lola, la seva dona, que estava preparant un reportatge de Sitges pel “New Yorker” i que recolliria la decoració, el Playel vertical que tocava en Salvador Saleses… La “Lola de Ca l´Oliva”  li va contar que a l´estiu feien ball al jardinet amb conjunts de música i que ella posava cançons, fet inaudit i pioner, li va parlar de les tertúlies del pintor Pruna… L´Americà va esmentar en John Doe, i va ser la primera sitgetana en descubrir l´autèntic motiu del viatge;  li va xiuxiuejar a cau d´orella que havia nascut a Santiago de  pare nord-americà i mare catalana, com havia surtit de Cuba amb la revolució castrista, arribant a Nova York i continuant la seva tasca d´escriptor,  publicant també reportatges de viatges. Ella es va apropar  i li murmurar suaument que li havien parlat de John Doe, que s´havia casat i instal.lat a les Botigues de Sitges com a pescador i que ja no l´havien vist més després de la guerra. Es van despedir amb una abraçada i el record de l´Americà va quedar per sempre al Bar Oliva. Aquest secret s´ha mantingut fins fa molt poc a la familia, fins que la seva neta Madeline ens ho va contar, però no ens adelantem als fets.


Sitges anys 60. Visit Sitges.

L´Americà havia llogat un vell i atrotinat Meari – molt adient a la seva personalitat – i va enfilar el camí, en una accidentada i perillosa ruta, passant pel Garraf, la cimentera, sortejant corbes i gaudint dels congosts en la roca, fins que va arribar a Les Botigues, al Peu de les Costes – indret anomenat així per la presència de pescadors de Sitges que guardaven els seus ormeigs de pesca en magatzems o “botigues”. Una casa senzilla d´obra i teula vermella l´esperava. Va trucar a la porta, obrint una dona gairebé de la seva mateixa edat, alta, rossa, una mica atrotinada, a la que va dir emocionat : “Hola germana, ens hem trobat, per fi”

Foto Sitges. Javier Iborra. 2016


Agraïments i Bibliografia.
A l´hora de escriure “Un Americà a Sitges” he tingut l´ajuda del Grup de Facebook “Fotos antigues de Sitges”, en especial de Josep Maria Alegre, que m´ha proporcionat gran quantitat de fotografies antigues, així com información de l´epoca, els comerços, els hotels. Especial menció  a Ignasi Rubi per enviar-me moltes fotografies i el seu blog 
http://elsitgesdabans.blogspot.com.es/2011/08/hotel-terramar-palace.html .
M´ha ajudat molt l´article publicat al Diari de Vilanova de Anna Grimau i Bigaire. També tota la informació i fotos, records del Bar Oliva que m´ha transmès Madeline Juan Desforges (neta dels propietaris Jaume Joan i Lola Vidal). També vull agrair a José Luis Llauradó Vidal (net de Simón Llauradó, propietari del Hotel La Ribera). A Lidia Pardo per les seves fotogràfies del sector Calipolis (amb l´antic Hotel Kansas i Las Morenas).

Sector Calipolis.
·         “L´antic camí de les costes del Garraf i el seu entorn” de Frederic Malagelada i Benaprés. Grup d´Estudis Sitgetans. 1985.
·         “El Garraf, de l´esplendor natural a la degradació post-moderna/Els americanos del Garraf en el centenari de 1898”. Edicions El cep i la nansa. 2001
Bar Glamour. Platja Sant Sebastià. https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25538943384
Confiteria La Estrella. Bunyols de Quaresma 1990 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25335104504
Confitería La Estrella. Aparador amb escultures del pastisser Montserrat. 1990 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25335104974
 
·         Criticartt
·         Visit Sitges.
Postals i fotos www.visitsitges.com


·         “QUATRE GENERACIONS DAVANT DELS FOGONS Anna Grimau i Bigaire. Publicat al Diari de Vilanova.

“La família Grimau i Bigaire-Peixò regenta restaurants emblemàtics de Sitges durant  més de 60 anys. La història de la meva família en el món de la restauració la va encetar la meva àvia materna, la sitgetana Maria Paixò i Montserrat, el 1950. I ho va fer amb el restaurant Can Paixò, ubicat al capdavall del carrer Carreta, cantonada amb el Passeig de la Ribera , on actualment hi ha la botiga d’antiguitats Llorenç. Sent una de les tres filles d’en Pau i la Maria de Can Paixò de Sitges, va batejar l’establiment amb aquest nom. Sense grans pretensions, l’àvia Maria hi servia plats mariners i arrossos, amb l’ajut a la cuina dels seus fills Daniel i Josep Maria. En aquella època era l’únic restaurant a baix a mar juntament amb l’encara vigent Mare Nostrum, a banda del Bar Gustavo i l’Hotel Subur. I tenia molt bona acollida per part dels sitgetants i també dels barcelonins que venien a passar el cap de setmana a la “torre”. Deien que s’hi menjava molt bé i que l’únic retret que l’hi feien a la meva àvia és que no obrís més finestres al mar. La propietat, però, mai li ho va permetre. Va tenir el restaurant fins l’any 1954, un any abans de la seva mort.

FOTO. PEU DE FOTO: El 1950, el restaurant Can Paixò era dels primers al Passeig de la Ribera de Sitges. Al centre: Maria Paixò i el seu espós, Josep Bigaire, envoltat dels seus fills Anna Mari, Josep Maria i Daniel...


L’any 1955, el meu pare, Jaume Grimau Bauzà, procedent de Barcelona, treballa per primer cop de cuiner a Sitges a l’aleshores Hotel Miramar durant dos anys. En tenia 22 i era orfe des dels 14. Com ja sabeu, era una generació de postguerra i la majoria va haver de deixar de banda les inquietuds i els somnis per posar-se a treballar del que es pogués. I on hi havia més feina era al turisme i els serveis. Hi treballa amb l’Albert Bigaire, el germà de la mare i actual propietari del Costa Dorada (també conegut com a Cal Peixò, que ja s’escriu amb “e”), que fundà el 1968. Es fan amics i coneix a la mare, que en tenia 15, i al poc comencen a festejar.


El 1957 fa de cuiner del llavors Hotel Maricel fins el 1958, quan els pares es casen. L’any següent agafen el restaurant El Viver durant un any. Posteriorment, treballa en el merendero Casablanca de Castelldefels, un parèntesi en el seu currículum sitgetà que el pare recordava amb molt de carinyo, doncs hi cuinava paelles i ja hi tenia la mà trencada. El 1961, el pare treballa a l’aleshores Hotel La Cala , al carrer Pau Barrabeig amb Major, en l’equip del gran cuiner d’orígen suís, José Rondissoni, excel.lent pedagog de l’art culinari que va formar les dones de la classe alta de Barcelona. A més d’introduir els canelons a la cuina catalana, diuen que va ser dels qui més va contribuir a desenvolupar la cuina barcelonina entre els anys 1918 i 1936.
El 1966, els pares agafen La Cala. La mare fa de maître i el pare de cuiner. Amb l’herència d’en Rondissoni, la sarsuela, la bullabesa o la llagosta a la Thermidor són a l’ordre del dia. És una època molt interessant i gloriosa. Saben treure-li un gran rendiment al local, que omplen d’encant. Una pintoresca mitja barca de pescador, plena a vessar del millor peix i marisc de la nostra Costa i del Nord, encisa a locals i foranis. Les nits i migdies de La Cala són els d’un Sitges ple de vida i de color, freqüentat per artistes, intel.lectuals, escriptors i periodistes que protagonizen i retraten aquell goig de viure. Entre els clients habituals, el pintor Pruna, també en Bruno, que va pintar els interiors de La Cala amb motius marins dalinians, a més de l’escriptor Gabriel García Márquez, el cineasta Luís García Berlanga, i els actors José Luís López Vázquez i Lali Soldevila, entre molts d’altres.
 
PEU DE FOTO: Popular barqueta del restaurant La Cala amb els seus propietaris, Jaume Grimau i Anna Maria Bigaire, i part de la brigada
Paral.lelament, el 1972, els pares es llancen a la piscina i agafen el Maricel, a baix a mar, de nova construcció. Durant prop de dos anys porten a l’hora els dos negocis emergents. Treballen de valent. Tota una proesa per a un matrimoni orfe, amb tres fills petits, amb deutes i una cirrosis el pare. Els llavors, i encara avui, millor metges del Clínic i del món van dir que li quedaven tres mesos de vida. De fet, el doctor Rodés, tota una eminència en Hepatologia, sempre li deia al pare: “Jaume, ets el gran fracàs de la meva carrera!”. Va viure 20 anys més.
A les acaballes del franquisme, El Maricel va ser un clar exemple del canvi que s’estava produint a Sitges i a la societat espanyola, en general. Típica estètica anys 70, era restaurant, bar, cafeteria, gelateria i snack non stop, gairebé les 24 hores. La clientela era molt variada, des del sitgetà al turista o visitant de vacances i cap de setmana, tant nacional com internacional. A més, la terrassa del Maricel també era punt de trobada de la “colònia”, i no només de la de Barcelona, sinó també de l’holandesa i anglesa, molt nombrosa en aquella época.

En destacaven les tapes: els calamars a la romana, els bunyols de bacallà, les patates braves, les fabuloses croquetes, els inoblidables bikinis. També el famòs cubanito, les postres colorides i generoses, i com no, les reconegudíssimes i delicioses paelles del pare, de les millors que he menjat mai. Durant l’època del Maricel, inquiet i treballador nat com era, el pare va tenir temps i ganes de fer-se càrrec de la restauració de l’Aquatic Paradís i, juntament amb la mare, va ser un dels fundadors del Gremi d’Hostaleria i del Club de Tast. De l’època de La Cala , la carta del Maricel encara conservava el llenguado a la meunière i la Sarsuela , ja que el pare els brodava. També són dignes d’esment la saborosa sopa de peix, l’exquisit saltejat al curri i la suculenta escudella i carn d’olla.


El 1990, els pares decideixen que cal aprofitar la vida, i lloguen el negoci durant 22 anys. Per fi, en Jaume Grimau es pot dedicar en cos i ànima a la seva gran passió: la pintura a l’oli. Dissortadament, pot gaudir-ne poc temps. El 1991 li diagnostiquen càncer i mor el 1994 als 61 anys.


Abans d’això i paral.lelament al Maricel, cap el 1987, en Felipe Verdejo, del restaurant El Greco, decideix jubilar-se i li ofereix el negoci al pare. Inquiet com era, no pot evitar-ho: l’agafa perquè el dirigeixi el meu germà Santi, que aleshores tenia 22 anys i en portava 3 treballant al Maricel. Junts inicien un altre gran repte: aconseguir que el Greco torni a ser un molt bon restaurant. No va ser fácil, però el primer any aconsegueixen doblar el nombre de comensals intentant oferir el millor producte a un preu molt ajustat. La fòrmula de l’èxit no té cap secret en el món de la restauració: dedicació total i invertir tot el que es guanya. Cap al 1992, en Santi coneix el prestigiós restaurador del Périgord, Claude Marco. A partir d’aleshores, la cuina del restaurant experimenta un canvi espectacular que li permet fidelitzar la clientela i tenir el reconeixement de crítics i publicacions especialitzades. Amb un molt professional equip de sala, les vetllades a El Greco es converteixen en les de les grans nits, on clients d’arreu del món comparteixen menjador amb famosos, artistes, polítics o esportistes. S’hi delecten personalitats com Mikhaïl Gorbatxov, Xavier Cugat o Robert de Niro, entre molts d’altres.
Al’abril del 2007, en Santi, aprofitant una oferta de compra, vén el restaurant que havia aconseguit comprar a la Sra. Richter , vídua d’en Felipe Verdejo.
Tot i que en aquesta darrera etapa s’acaba l’associació de la nostra família a la restauració, en Santi ha engegat una nova empresa que hi està relacionada: juntament amb la seva companya, Elena Herce, s’ha establert com a elaborador de foie gras artesanal, aprofitant tot el que ha après durant tants anys. Per cert, Foie Gras El Greco, així que la marca continua. És una manera de mantenir els vincles que, probablement, portem a la sang.
Jo, vaig ajudar els pares tant com vaig poder i saber, però, tot i que també em dedico a la cuina, cuino coses ben diferents, com les notícies i la comunicació.
A favor del meus pares vull dir, si m’ho permeteu, que, amb tots els seus encerts i errors, van ser persones extremadament treballadores i especialment valentes i emprenedores: van començar del no-res i poc a poc van anar construint el seu present i el seu futur. Com ells, tota una generació de restauradors a Sitges que va saber aprofitar una època de bonança turística treballant de valent i amb una gran professionalitat, generositat i vocació de servei.

A tots ells dedico el privilegi de poder-vos fer cinc cèntims de la història del pas de la família en el món de la restauració. I li ho agraeixo, especialment, a un gran restaurador sitgetà com en Valentí Mongay, al periodista Ramón Francàs i al diari de Vilanova. Un altre agraïment per al també gran restaurador d’una altra saga de quatre generacions, Antoni Rafecas, gran amic del meu pare. Ha estat tot un plaer, encara que, haig de reconèixer, no exempt de certa dificultat: com diuen els cirurgians, no hi ha operació més difícil que la d’un familiar. Moltíssimes gràcies, de tot cor.

L'APUNT:DE PAGÈS I DE CIUTAT AL MAR
La família Paixò es va establir a Sitges a partir del 1850. Venien de pagès, del Penedès, de pobles com Vilobí i Avinyonet. La família del meu avi matern, Josep Bigaire Campanera, també venien de pagès i del Penedès, de pobles com Santa Margarida i Els Monjos, La Bleda , La Beguda , L’Arboç i Sant Cugat Ses Garrigues, entre d’altres. La família Grimau, del meu pare, vivien al barri de Les Corts de Barcelona des de començaments del segle XX. Treballaven el ferro forjat, i abans que la guerra ho esguerrès tot, feien molta i molt bona feina. Gran part dels forjats del Taller que va fundar el meu besavi, Jaume Grimau Agra, encara es poden contemplar als balcons de La Pedrera o a les portes del Palau Güell d’en Gaudí, entre molts altres.

L'APUNT: LA QUARTA GENERACIÓ
En Joan Vidal Bigaire és ja la quarta generació d’aquesta família de cuiners i restauradors de Sitges. És nét del gran cuiner Albert Bigaire que, juntament amb la seva dona Engracia Mendizábal, va fundar el 1968 l’emblemàtic restaurant Costa Dorada de Sitges, tan característic de la platja Sant Sebastià. L’Albert Bigaire, -tot i que encara si hi passeu el veureu al peu del canó-, va donar pas en el negoci a la seva filla Montse i el seu marit, Joan Vidal, que hi han treballat des de ben jovenets. El Costa Dorada continua sent un restaurant típicament mariner, amb el toc creatiu ara del més jove de la nissaga”