Sis dies d´amor o d´odi? Xerrada Literària a la Biblioteca Josep Roig i Raventós. Elena Cejas

Romeo and Juliet on the Balcony

Com ja vam poder endevinar pel retrat de Shakespeare al cartell, ahir vam parlar de "Romeo y Julieta" obra que ha encapçalat la temàtica de l´amor quan el suposat amor (bojeria controlada), potser odi (bojeria plena) tan sol va durar sis dies.

 

El fet - com va assenyalar Elena Cejas - és que es tracta d´un llibre universal amb una sèrie de factors:

 

• Amor.
• Enemistat. ("Paz.. Odio esa palabra"). Quan es passa de les paraules als fets (traure l´espasa) ja des de la primera escena i es desitja la mort, entrem en el camp de l´odi, que també tanca aquesta tragèdia.
• Tragèdia, dolor.
• Idolatria (amor cortés, idolatria cega que arriba al fanatisme)
• Precipitació dels esdeveniment i les decisions.
• Immaduresa (es tracta d´una noia de 13 anys i un noi de 15), però a més a a més dels joves, la trobem en el pares, amb un marcat egoisme, prioritzant un matrimoni d´interés a la felicitat de la seva filla).
• Successos imprevists (epidèmia de pesta a una ciutat propera a Mantua)
• Us de brebajes i verins i els seus calamitosos efectes.
• Humor (la figura de l´Ama, molt propera a la Teresa de Sancho Panza).
• Perpetuïtat del conflicte. L´enemistat no es resol, enemistat que trobem en general a la literatura per diverses raons:
• Classes socials
• Diferents colors de pell
• Diferents llengües
• Diferents religions
• Diferents "tribus" urbanes o socials
• Relacions de persones del mateix sexe

Trobem variacions del tema a "Los Amantes de Teruel" (Multitud d'autors han reescrit aquesta història, entre ells els següents: Antonio Sàrria, Andrés Rei de Artieda, Tirso de Molina, Tomás Bretón,Juan Eugenio Hartzenbusch, Mariano Miguel de Val, Josep Maria Álvarez (J.Maria),Cristian martinez, Arturo Civera Muñoz), "Bodas de Sangre" de García Lorca, "El ciclo partido", "Opiniones de un payaso" de Heinrich Böll, Premi Nobel de literatura 1974.

 

Elena Cejas va portar una "traducció" molt especial feta per Pablo Neruda, més propera a una adaptació o recreació, analitzada a partir de l´obra original en anglés anotada per Neruda per Darío Ulloa. En pro de la sonoritat estilística i sensual, suprimeix versos, canvia adjectius, afegeix un epíleg, un pregó a l´inici... fent a Romeo portador de "Un gran alegato para la paz, la concordia, el odio inútil, príncipe que encarna todos esos valores" i tractant el conflicte històric entre pares i fills.

 

En teatre trobem diverses versions:

• Peter Brook (Londres, 1925), director de teatre i de cinema, fill de jueus russos emigrats a Anglaterra, està considerat un dels grans renovadors del teatre contemporani. Aficionat des de primerenca edat a l'univers escènic, va debutar com a director en 1943. Entre 1947 i 1950 va dirigir la Royal Opera House i en 1962 va entrar en la Royal Shakespeare Company. A partir de la dècada de 1970 es va interessar pel teatre asiàtic i africà, la qual cosa li va portar a fundar el Centre Internacional per a la Recerca Teatral, a París. Entre els muntatges de major repercussió de Brook estan Romeo i Julieta (1947).

• Romeo i Julieta, personatges als quals va donar vida William Shakespeare, s'han convertit quatre segles després en Yusef i Suha, dos amants que lliuren una història d'amor amb tràgic final i en la qual es reflecteix la divisió interna palestina.Del director Ali Abu Yasín, aquesta obra teatral, "Romeo i Julieta a Gaza", presenta a dues famílies de refugiats palestins que van abandonar el seu pobles poc abans de la creació d'Israel, en 1948, i que han viscut des de llavors en un camp de refugiats a Gaza.La peça utilitza als pares dels joves amants, enemics, per reflectir la divisió interna que viuen els palestins des de 2007, quan el moviment islàmic Hamás va prendre el control de Gaza i va expulsar a les forces de seguretat del president palestí, Mahmud Abás, i el seu partit Al-Fatah, fins llavors en el poder.

•  ROMEU I JULIETA / MARC CHORNET. SALA Joan Brossa. ESTRENA 11 de maig De l'11 de maig al 12 de juny de 2016 . Traducció al català Marc Chornet i Anna Maria Ricart.  Direcció Marc Chornet. Romeo i Julieta és la història d'un primer, i últim, amor. La història de dos joves amb un llegat d'odi que no els deixa estimar, que no els deixa estimar-se.Quan es coneixen, l'amor dels ingenus Romeo i Julieta és pur, complet, absolut. Aquest goig només dura un instant. El moment de saber que el seu amor estarà condicionat per l'odi entre les seves famílies que és l'inici d'una destinació fatal que acaba amb la mort dels amants. L'herència és assassina. Romeo i Julieta és la història de la impossibilitat de desprendre's del propi llegat.Després d'abordar Hamlet de la mà de Raimon Molins, Projecte Ingenu insisteix en l'obra shakespearina amb un muntatge dirigit per Marc Chornet i protagonitzat per Carlos Cuevas i Clàudia Benito.

També trobem variacions a la música i el cinema  (Prokófiev) , Verdi, Tchaickovsky, George Cukor, West Side Story, Los Tarantos...

Un crim bancari

Exercici del Curs de Novel.la Negra de Laboratori de Lletres

Barcelona. Oficina bancària al carrer Balmes 470. Dilluns d´abril a les 7.00am. 2014. Basat en fets reals (parcialment).

Vaig arribar a l´oficina a les set, tot mullat per la plutja que encara queia en cortines verticals que donaven a Sant Gervasi un aspecte gris i desert. L´oficina estava situada a la planta baixa d´una finca quasi centenària enfront de la Rotonda, amb esglaons de marbre a l´entrada, porter i un antic ascensor de fusta folrat de miralls i amb un seient de vellut vermell. L´edifici havia sigut construït pel doctor Andreu al urbanitzar la zona, a la plaça on s´iniciava l ´avinguda que primer va tenir el seu nom, ara Avinguda del Tibidabo. Plaça que va ser donada a l´Ajuntament per la família amb la condició que portés el nom de John Fitzgerald Kennedy, ja que el marit d´una de les seves descendents era americà (teníen la casa on ara està situat el Restaurant Abac i els Jardins de la Tamarita eren el gran jardí del "xalet" d´estil modern que donava a la plaça). 

Havia de preparar uns expedients i deixar signats uns xecs bancaris per la signatura de primera hora, encara que les meves motivacions reals eren unes altres: la situació s´havia anat complicant les darreres setmanes i havia d´arribar fins el final, amb totes les seves conseqüències. Així que vaig obrir la porta del carrer i va començar a sonar el timbre de l´alarma: tenia deu segons per obrir la segona porta del vestíbul i marcar la contrasenya (470471) fins que no es disparés l´alarma i sonés el telèfon, preguntant-me des de Seguretat la paraula clau: “mussol”.

Al obrir la segona porta, vaig notar l´olor a lleixiu i les plantes regades, les parereres buides; la dona de la neteja ja havia fet la seva tasca. Entrant al despatx, vaig deixar l´abric a l´armari, la meva taula estava neta i sense papers; no soporto la falta d´ordre.  El despatx estava folrat de roure, amb el mateix mobiliari ostentós i el gran quadre de l´Avinguda Tibidabo amb la Rotonda encara com hotel, donat al banc feia anys per un client, membre de la junta d´accionistes. Tot estava tal com quan es va obrir l´oficina, vint-i-cinc anys abans, sense que els temps hagués passat. Abans havia sigut una coneguda casa de modes, famosa a la seva època quan el Tramvia Blau que pujava i baixava del Mirador del Tibidabo va perdre els frens i trencar la barrera, estavellant-se contra l´edifici.

Vaig separar el panell de roure que amagava la caixa forta – 4 a la dreta, 7 a l´esquerra, 5 a la dreta, 7 a l´esquerra, 4 a la dreta -  i vaig recollir les claus de la caixa forta principal i les caixes de seguretat dels clients. Els talons bancaris estaven custodiats a la caixa principal, una vella “Fichet” de mida descomunal, quasi una habitació, amb una doble reixa de ferro. Vaig teclejar la clau - 757575-  i anar fins la porta de les caixes de seguretat, fent la mateixa operació. Tenia un quart d´hora per revisar les circulars i acabar l´expedient. Vaig encendre un cigar, però no trobava el gran cendrer de cristall treballat que ocupava un lloc preeminent a la taula – la dona de la neteja, l´haurà tirat a les escombraries- així que vaig agafar un altre de més petit que tenia a la tauleta de reunions.  La plutja copejava els cristalls, amb les cortines encara baixades i les llums dels cotxes es deixaven veure a dintre de l´oficina: quatre taules, un mostrador en forma de corba, l´espai d´espera dels clients amb el sofà i la garita de cristall blindat del mostrador de caixa. La tranquil.litat aviat es trencaria al arribar a les vuit tota la plantilla.

-          Piiiiiiiiiiiiiiiiiii – van començar a sonar les dues caixes al mateix temps, jo corrent a confirmar la clau d´accés i donar la volta a la clau. Ja ho tenia calculat i en dos minuts tenia obertes les dos caixes. El que no tenia calculat era el que vaig veure al obrir la caixa principal. Al obrir primer la porta que donava a les caixes de seguretat dels clients, tot semblava normal, la porta que comunicava l´oficina amb l´escala principal de l´edifici estava tancada com sempre (es podia obrir solament des de dintre, en principi)

La reixa que donava accés a l´habitació blindada estava tancada amb clau, la vaig obrir i al mig del cubícul d´acer reforçat amb formigó armat estava el senyor Roviralta, tot estés i mirant amb els ulls fixos al sostre. El pànic se´m va anar extenent de les mans on portava les claus, fredes, pesades... per tot el cos fins arribar al cap. Li vaig pendre el pols: estava fred i mort, rígid. Era la primera vegada que veía tan a prop la mort. Semblava que l´havien copejat al cap i havia mort ofegat a dintre de la caixa forta, tancada tot el cap de semana. Un principi de claustrofóbia que sempre havia tingut lluitava per fer-se amb mi, intentat posar-me al lloc del senyor Roviralta. Va ser conscient de la seva mort? Es va recuperar del cop abans de morir ofegat?  Feia uns díes que havíem discutit: aquell vell despòtic, de familia benestant del barri amb títols nobiliaris i tot. I ara el tenia als meus peus. Mort. El pànic inicial va deixar va deixar pas a l´instint.

-         Algú em vol penjar el mort. Jo no havia sigut: era l´únic que tenia clar. La meva part racional pugnava per combatre la por, la solitud a l´oficina buida, la culpabilitat d´un fet del que no n´era responsable, almenys directament. Notava com el meu món interior i exterior estiguessin a punt d´esmiscolar-se en fragments del tamany de les monedes que m´envoltaven, fredes, lluentes, acusadores. 

-       Mentre arrossegava al senyor Roviralta fins l´arxiu, escales amunt i el deixava en un buit que ningú feia servir a sota l´aparell de l´aire acondicionat, tapat amb un panell de madera, la meva ment calculava. Tornava a ser jo, fred, calculador, quadriculat. De fet, treballava a banca, no?. Tres personas a l´oficina teníen les claus de l´oficina i  de les caixes fortes, el sotsdirector, la gestora de clients i el caixer. I una quarta persona, la dona de la neteja,  les claus d´entrada. M´havia guanyat grans amics i no menys enemics i algú volia truncar la meva carrera i ficar-me a la garjola. Vaig revisar l´antic aparell de vídeo que enregistrava en cintes VHS una setmana de l´activitat de l´oficina. Faltava la del dia anterior - la canviàvem cada matí - i una nova cinta estava gravant, possiblement des de que l ´assassí abandonés l´oficina. .

Ja eren quasi tres quarts de vuit i aviat arribaria l´Anna; era estrany que no estigués entrant ja. Era la puntualitat en persona i aquest fet em va fer pensar. Em vaig dirigir novament al despatx, situat al principi de l´oficina, per poder recuperar l´esma. Tenia tot el matí per esbrinar qui volia el meu cap, desfer-me del cos i trobar el cendrer amb les meves empremtes.  Tot un matí per escapar del destí que algú m´havia preparat.