Un crim bancari

Exercici del Curs de Novel.la Negra de Laboratori de Lletres

Barcelona. Oficina bancària al carrer Balmes 470. Dilluns d´abril a les 7.00am. 2014. Basat en fets reals (parcialment).

Vaig arribar a l´oficina a les set, tot mullat per la plutja que encara queia en cortines verticals que donaven a Sant Gervasi un aspecte gris i desert. L´oficina estava situada a la planta baixa d´una finca quasi centenària enfront de la Rotonda, amb esglaons de marbre a l´entrada, porter i un antic ascensor de fusta folrat de miralls i amb un seient de vellut vermell. L´edifici havia sigut construït pel doctor Andreu al urbanitzar la zona, a la plaça on s´iniciava l ´avinguda que primer va tenir el seu nom, ara Avinguda del Tibidabo. Plaça que va ser donada a l´Ajuntament per la família amb la condició que portés el nom de John Fitzgerald Kennedy, ja que el marit d´una de les seves descendents era americà (teníen la casa on ara està situat el Restaurant Abac i els Jardins de la Tamarita eren el gran jardí del "xalet" d´estil modern que donava a la plaça). 

Havia de preparar uns expedients i deixar signats uns xecs bancaris per la signatura de primera hora, encara que les meves motivacions reals eren unes altres: la situació s´havia anat complicant les darreres setmanes i havia d´arribar fins el final, amb totes les seves conseqüències. Així que vaig obrir la porta del carrer i va començar a sonar el timbre de l´alarma: tenia deu segons per obrir la segona porta del vestíbul i marcar la contrasenya (470471) fins que no es disparés l´alarma i sonés el telèfon, preguntant-me des de Seguretat la paraula clau: “mussol”.

Al obrir la segona porta, vaig notar l´olor a lleixiu i les plantes regades, les parereres buides; la dona de la neteja ja havia fet la seva tasca. Entrant al despatx, vaig deixar l´abric a l´armari, la meva taula estava neta i sense papers; no soporto la falta d´ordre.  El despatx estava folrat de roure, amb el mateix mobiliari ostentós i el gran quadre de l´Avinguda Tibidabo amb la Rotonda encara com hotel, donat al banc feia anys per un client, membre de la junta d´accionistes. Tot estava tal com quan es va obrir l´oficina, vint-i-cinc anys abans, sense que els temps hagués passat. Abans havia sigut una coneguda casa de modes, famosa a la seva època quan el Tramvia Blau que pujava i baixava del Mirador del Tibidabo va perdre els frens i trencar la barrera, estavellant-se contra l´edifici.

Vaig separar el panell de roure que amagava la caixa forta – 4 a la dreta, 7 a l´esquerra, 5 a la dreta, 7 a l´esquerra, 4 a la dreta -  i vaig recollir les claus de la caixa forta principal i les caixes de seguretat dels clients. Els talons bancaris estaven custodiats a la caixa principal, una vella “Fichet” de mida descomunal, quasi una habitació, amb una doble reixa de ferro. Vaig teclejar la clau - 757575-  i anar fins la porta de les caixes de seguretat, fent la mateixa operació. Tenia un quart d´hora per revisar les circulars i acabar l´expedient. Vaig encendre un cigar, però no trobava el gran cendrer de cristall treballat que ocupava un lloc preeminent a la taula – la dona de la neteja, l´haurà tirat a les escombraries- així que vaig agafar un altre de més petit que tenia a la tauleta de reunions.  La plutja copejava els cristalls, amb les cortines encara baixades i les llums dels cotxes es deixaven veure a dintre de l´oficina: quatre taules, un mostrador en forma de corba, l´espai d´espera dels clients amb el sofà i la garita de cristall blindat del mostrador de caixa. La tranquil.litat aviat es trencaria al arribar a les vuit tota la plantilla.

-          Piiiiiiiiiiiiiiiiiii – van començar a sonar les dues caixes al mateix temps, jo corrent a confirmar la clau d´accés i donar la volta a la clau. Ja ho tenia calculat i en dos minuts tenia obertes les dos caixes. El que no tenia calculat era el que vaig veure al obrir la caixa principal. Al obrir primer la porta que donava a les caixes de seguretat dels clients, tot semblava normal, la porta que comunicava l´oficina amb l´escala principal de l´edifici estava tancada com sempre (es podia obrir solament des de dintre, en principi)

La reixa que donava accés a l´habitació blindada estava tancada amb clau, la vaig obrir i al mig del cubícul d´acer reforçat amb formigó armat estava el senyor Roviralta, tot estés i mirant amb els ulls fixos al sostre. El pànic se´m va anar extenent de les mans on portava les claus, fredes, pesades... per tot el cos fins arribar al cap. Li vaig pendre el pols: estava fred i mort, rígid. Era la primera vegada que veía tan a prop la mort. Semblava que l´havien copejat al cap i havia mort ofegat a dintre de la caixa forta, tancada tot el cap de semana. Un principi de claustrofóbia que sempre havia tingut lluitava per fer-se amb mi, intentat posar-me al lloc del senyor Roviralta. Va ser conscient de la seva mort? Es va recuperar del cop abans de morir ofegat?  Feia uns díes que havíem discutit: aquell vell despòtic, de familia benestant del barri amb títols nobiliaris i tot. I ara el tenia als meus peus. Mort. El pànic inicial va deixar va deixar pas a l´instint.

-         Algú em vol penjar el mort. Jo no havia sigut: era l´únic que tenia clar. La meva part racional pugnava per combatre la por, la solitud a l´oficina buida, la culpabilitat d´un fet del que no n´era responsable, almenys directament. Notava com el meu món interior i exterior estiguessin a punt d´esmiscolar-se en fragments del tamany de les monedes que m´envoltaven, fredes, lluentes, acusadores. 

-       Mentre arrossegava al senyor Roviralta fins l´arxiu, escales amunt i el deixava en un buit que ningú feia servir a sota l´aparell de l´aire acondicionat, tapat amb un panell de madera, la meva ment calculava. Tornava a ser jo, fred, calculador, quadriculat. De fet, treballava a banca, no?. Tres personas a l´oficina teníen les claus de l´oficina i  de les caixes fortes, el sotsdirector, la gestora de clients i el caixer. I una quarta persona, la dona de la neteja,  les claus d´entrada. M´havia guanyat grans amics i no menys enemics i algú volia truncar la meva carrera i ficar-me a la garjola. Vaig revisar l´antic aparell de vídeo que enregistrava en cintes VHS una setmana de l´activitat de l´oficina. Faltava la del dia anterior - la canviàvem cada matí - i una nova cinta estava gravant, possiblement des de que l ´assassí abandonés l´oficina. .

Ja eren quasi tres quarts de vuit i aviat arribaria l´Anna; era estrany que no estigués entrant ja. Era la puntualitat en persona i aquest fet em va fer pensar. Em vaig dirigir novament al despatx, situat al principi de l´oficina, per poder recuperar l´esma. Tenia tot el matí per esbrinar qui volia el meu cap, desfer-me del cos i trobar el cendrer amb les meves empremtes.  Tot un matí per escapar del destí que algú m´havia preparat.