Mostrando entradas con la etiqueta crim. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta crim. Mostrar todas las entradas

martes, 10 de mayo de 2016

Un crim bancari

Exercici del Curs de Novel.la Negra de Laboratori de Lletres




Barcelona. Oficina bancària al carrer Balmes 470. Dilluns d´abril a les 7.00am. 2014. Basat en fets reals (parcialment).

Vaig arribar a l´oficina a les set, tot mullat per la plutja que encara queia en cortines verticals que donaven a Sant Gervasi un aspecte gris i desert. L´oficina estava situada a la planta baixa d´una finca quasi centenària enfront de la Rotonda, amb esglaons de marbre a l´entrada, porter i un antic ascensor de fusta folrat de miralls i amb un seient de vellut vermell. L´edifici havia sigut construït pel doctor Andreu al urbanitzar la zona, a la plaça on s´iniciava l ´avinguda que primer va tenir el seu nom, ara Avinguda del Tibidabo. Plaça que va ser donada a l´Ajuntament per la família amb la condició que portés el nom de John Fitzgerald Kennedy, ja que el marit d´una de les seves descendents era americà (teníen la casa on ara està situat el Restaurant Abac i els Jardins de la Tamarita eren el gran jardí del "xalet" d´estil modern que donava a la plaça). 

Havia de preparar uns expedients i deixar signats uns xecs bancaris per la signatura de primera hora, encara que les meves motivacions reals eren unes altres: la situació s´havia anat complicant les darreres setmanes i havia d´arribar fins el final, amb totes les seves conseqüències. Així que vaig obrir la porta del carrer i va començar a sonar el timbre de l´alarma: tenia deu segons per obrir la segona porta del vestíbul i marcar la contrasenya (470471) fins que no es disparés l´alarma i sonés el telèfon, preguntant-me des de Seguretat la paraula clau: “mussol”.
Al obrir la segona porta, vaig notar l´olor a lleixiu i les plantes regades, les parereres buides; la dona de la neteja ja havia fet la seva tasca. Entrant al despatx, vaig deixar l´abric a l´armari, la meva taula estava neta i sense papers; no soporto la falta d´ordre.  El despatx estava folrat de roure, amb el mateix mobiliari ostentós i el gran quadre de l´Avinguda Tibidabo amb la Rotonda encara com hotel, donat al banc feia anys per un client, membre de la junta d´accionistes. Tot estava tal com quan es va obrir l´oficina, vint-i-cinc anys abans, sense que els temps hagués passat. Abans havia sigut una coneguda casa de modes, famosa a la seva època quan el Tramvia Blau que pujava i baixava del Mirador del Tibidabo va perdre els frens i trencar la barrera, estavellant-se contra l´edifici.

Vaig separar el panell de roure que amagava la caixa forta – 4 a la dreta, 7 a l´esquerra, 5 a la dreta, 7 a l´esquerra, 4 a la dreta -  i vaig recollir les claus de la caixa forta principal i les caixes de seguretat dels clients. Els talons bancaris estaven custodiats a la caixa principal, una vella “Fichet” de mida descomunal, quasi una habitació, amb una doble reixa de ferro. Vaig teclejar la clau - 757575-  i anar fins la porta de les caixes de seguretat, fent la mateixa operació. Tenia un quart d´hora per revisar les circulars i acabar l´expedient. Vaig encendre un cigar, però no trobava el gran cendrer de cristall treballat que ocupava un lloc preeminent a la taula – la dona de la neteja, l´haurà tirat a les escombraries- així que vaig agafar un altre de més petit que tenia a la tauleta de reunions.  La plutja copejava els cristalls, amb les cortines encara baixades i les llums dels cotxes es deixaven veure a dintre de l´oficina: quatre taules, un mostrador en forma de corba, l´espai d´espera dels clients amb el sofà i la garita de cristall blindat del mostrador de caixa. La tranquil.litat aviat es trencaria al arribar a les vuit tota la plantilla.

-          Piiiiiiiiiiiiiiiiiii – van començar a sonar les dues caixes al mateix temps, jo corrent a confirmar la clau d´accés i donar la volta a la clau. Ja ho tenia calculat i en dos minuts tenia obertes les dos caixes. El que no tenia calculat era el que vaig veure al obrir la caixa principal. Al obrir primer la porta que donava a les caixes de seguretat dels clients, tot semblava normal, la porta que comunicava l´oficina amb l´escala principal de l´edifici estava tancada com sempre (es podia obrir solament des de dintre, en principi)


La reixa que donava accés a l´habitació blindada estava tancada amb clau, la vaig obrir i al mig del cubícul d´acer reforçat amb formigó armat estava el senyor Roviralta, tot estés i mirant amb els ulls fixos al sostre. El pànic se´m va anar extenent de les mans on portava les claus, fredes, pesades... per tot el cos fins arribar al cap. Li vaig pendre el pols: estava fred i mort, rígid. Era la primera vegada que veía tan a prop la mort. Semblava que l´havien copejat al cap i havia mort ofegat a dintre de la caixa forta, tancada tot el cap de semana. Un principi de claustrofóbia que sempre havia tingut lluitava per fer-se amb mi, intentat posar-me al lloc del senyor Roviralta. Va ser conscient de la seva mort? Es va recuperar del cop abans de morir ofegat?  Feia uns díes que havíem discutit: aquell vell despòtic, de familia benestant del barri amb títols nobiliaris i tot. I ara el tenia als meus peus. Mort. El pànic inicial va deixar va deixar pas a l´instint.

-         Algú em vol penjar el mort. Jo no havia sigut: era l´únic que tenia clar. La meva part racional pugnava per combatre la por, la solitud a l´oficina buida, la culpabilitat d´un fet del que no n´era responsable, almenys directament. Notava com el meu món interior i exterior estiguessin a punt d´esmiscolar-se en fragments del tamany de les monedes que m´envoltaven, fredes, lluentes, acusadores. 

-       Mentre arrossegava al senyor Roviralta fins l´arxiu, escales amunt i el deixava en un buit que ningú feia servir a sota l´aparell de l´aire acondicionat, tapat amb un panell de madera, la meva ment calculava. Tornava a ser jo, fred, calculador, quadriculat. De fet, treballava a banca, no?. Tres personas a l´oficina teníen les claus de l´oficina i  de les caixes fortes, el sotsdirector, la gestora de clients i el caixer. I una quarta persona, la dona de la neteja,  les claus d´entrada. M´havia guanyat grans amics i no menys enemics i algú volia truncar la meva carrera i ficar-me a la garjola. Vaig revisar l´antic aparell de vídeo que enregistrava en cintes VHS una setmana de l´activitat de l´oficina. Faltava la del dia anterior - la canviàvem cada matí - i una nova cinta estava gravant, possiblement des de que l ´assassí abandonés l´oficina. .

Ja eren quasi tres quarts de vuit i aviat arribaria l´Anna; era estrany que no estigués entrant ja. Era la puntualitat en persona i aquest fet em va fer pensar. Em vaig dirigir novament al despatx, situat al principi de l´oficina, per poder recuperar l´esma. Tenia tot el matí per esbrinar qui volia el meu cap, desfer-me del cos i trobar el cendrer amb les meves empremtes.  Tot un matí per escapar del destí que algú m´havia preparat.