Un Americà a Sitges

Relat curt presentat al Concurs de

 l´Associació Cultural de Les Botigues de Sitges 2016

Versió completa amb Bibliografia i Agraïments

"Costes del Garraf" Foto publicada en Fotos Antigues de Sitges
por Mary Muñoz de Morales

Javier Iborra

L´Americà arriba. “About half way between West Egg and New York the motor-road hastily joins the railroad and runs beside it for a quarter of a mile, so as to shrink away from a certain desolate area of land.” “The Great Gatsby”. F. Scott Fitzgerald

 

El primer sitgetà que va parlar amb l´Americà a la seva arribada a Sitges va ser Joan, que treballava a la antiga Oficina de Turisme (on ara està el Mercat Municipal). Va veure un home alt, ros, portant dues maletes atrotinades plenes d´enganxines d´hotels i una carpeta gran que semblada de dibuixos. Mirava amb curiositat el panell on es podia comprovar en el plànol de Sitges els hotels, si estaven lliures o no, segons la llum verda o vermella. Era gairebé Setmana Santa de primers dels seixanta – ens comenta Joan – i l´Americà portava encara abric i barret a joc. Després d´apuntar uns minuts en una petita llibreta negra, se li va adreçar. Volia arribar al Hotel Miramar Palace, i em va deixar molt sorprès que parlava un català força correcte amb accent cubà. Recorda Joan amb la mateixa barretja d´admiració i sorpresa de llavors; i va llogar un taxi, surtint de l´Estacio de Sitges-Ribes cap a dos quarts de dotze.



Terramar Palace. Anys 30. Todocolección

Terramar Palace. Criticartt

Terramar Palace. VisitSitges

Terramar Palace. 1933. El Sitges d´abans

Terramar Palace. Interior. Fotos Antigues de Sitges

Terramar Palace. Inauguració. Fotos Antigues de Sitges

Hotel Terramar, anys 60. Todocolección

Hotel i sector Terramar. Love Sitges

 

En Josep Maria (que va estar grum de diversos hotels, entre ells el Terramar Palace) ens explica que va pujar les feixugues maletes de l´Americà, un homenot gran que semblava desprendre llum pròpia. Estava molt interessat en la historia de l´establiment (recentment venut en el 2016 a una cadena hotelera i remodelat a l´estil dels “Boutique Hotel”). Li vaig explicar com s´havia inaugurat el 8 d´abril del 1933 i l´època daurada com a principal hotel de la “Riviera Catalana”, el que va passar a l´habitació de l´”estraperlo” amb el señor Strauss, com havia estat hospital militar de guerra, obrint un altre cop al 1939 i adquirit per en Miquel Matas i Jorbà al 1947. Va ser llavors quan em va preguntar si recordava a John Doe. Tots el recordàvem; va arribar en 1917 a Sitges, s´allotjava al Hotel Subur que feia poc que s´havia construït. Amic del Charles Deering, ens parlava de les obres del Palau Maricel, els  Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Josep Maria Sert, Zurbarán, El Greco, Velázquez, Goya que van estar a Sitges fins 1921. Em va preguntar per un lloc per dinar i una bona confiteria, ja que deia ser molt llaminer.

Hotel Subur. Fotos Antigues de Sitges.

 

El pretext i la cerca. "El destí barreja les cartes, i nosaltres les juguem".- Arthur Schopenhauer

 

En Jaume Rigau treballava llavors al restaurant de l´Hotel La Cala, al carrer Pau Barrabeig amb Major. A l´Americà el va admirar la barca amb el peix i el marisc fresc a dalt de les escales amb taules molt ben posades, i quan va acabar amb els canelons (els primers a Sitges) i la  llagosta a la Thermidor, el fa felicitar pels motius marins dalinians que decoraven l´interior. Ell li va explicar com havia après del cuiner Rondissoni i que els motius els havia pintat en Bruno.

Postal Hotel-Restaurant La Cala, publicada a Fotos Antigues de Sitges.

Llumins Hotel La Cala. Publicades
per Josep Maria Alegre a Fotos Antigues de Sitges

Pasqua Alegre “De nou ressonen alegres cantúries/cantant la Pasqua flairosa i amada/de nou es veuen per vessants ufanes manses ramades” (Caramelles del Retiro. Primaveral. 1943).

Carrer Major, botigues. Fotos Antigues de Sitges

Confiteria La Estrella.Foto Lluis Ripoll

 

Caminant  pel carrer Major, passant per l´Estanc, el forn de pa de l´Antonia, la Sabateria del Cubillo, va arribar a la Confiteria La Estrella, on Manuel Villar li va explicar que les escultures de l´aparador les havia fet el pastisser Montserrat i que havien portat la primera pizza i panetone a Sitges. Li va ensenyar les pintures del sostre i li va presentar a la propietaria, la “iaia Xita” que el va fer passar per l´obrador que comunicava el carrer Major amb el Retiro, on va fer el cafè.

El Retiro. Fotos Antigues de Sitges

Bar Xatet. Publicada per Josep Maria Alegre
 a Fotos Antigues de Sitges

Bar Xatet. Foto Lluis Ripoll

Cantonada Bar Xatet. Fotos Antigues de Sitges.



Més tard va estar al Bar Xatet, al costat de la Pastisseria Massó, on va esbossar en el  quadern alguns dels quadres que penjaven com un mosaic de les parets, gaudint d´un vermut amb patates xips  i pa de pagès amb sobrassada i tomàquet que li va recomanar el Salvador. I per acabar va anar a veure a Simon Llauradó Clará, alcalde de Sitges i President del Retiro - el qual havia comprat el antic bar a la cantonada del Passeig de la Ribera amb el Carrer Sant Pau i va construir la casa colonial que després va ser l´Hotel La Ribera (ara Celimar)-  que li va aclarir algunes dades sobre John Doe,  passant després per la Pensió Rimini, al Passeig de Mar entre l´Avinguda Gaietà Benaprés i l´Hotel Terramar.

Bar cantonada Passeig Ribera amb Sant Pau

Casa Llauradó (després Hotel La Ribera, ara Celimar).
Simón Llauradó Clará i familia a la porta.

Carrer del Pecat. Foto publicada a Fotos Antigues de Sitges
 per Isidre Artur Gómez Botas.
 

Pensió Rímini. Foto publicada per Josep Maria Alegre
 a Fotos Antigues de Sitges

Camí del Garraf: Les Botigues de Sitges. "Everything about him was old except his eyes and they were the same color as the sea and were cheerful and undefeated". The Old Man and the Sea. Ernest Hemingway. 1952

Bar Oliva. Mestre Saleses tocant el piano. Foto Lluis Ripoll

Fotos publicades a Fotos Antigues de Sitges
 per Madeline Juan Desforges

Una nit molt important l´Americà va anar al Bar Oliva al carrer Parellades (enfront del Roy, on ara hi ha una botiga de roba). En Jaume Vidal li va servir pa amb tomaquet i pernil, que l´Americà va anotar a la seva llibreta i fotografiar, explicant a la Lola, la seva dona, que estava preparant un reportatge de Sitges pel “New Yorker” i que recolliria la decoració, el Playel vertical que tocava en Salvador Saleses… La “Lola de Ca l´Oliva”  li va contar que a l´estiu feien ball al jardinet amb conjunts de música i que ella posava cançons, fet inaudit i pioner, li va parlar de les tertúlies del pintor Pruna… L´Americà va esmentar en John Doe, i va ser la primera sitgetana en descubrir l´autèntic motiu del viatge;  li va xiuxiuejar a cau d´orella que havia nascut a Santiago de  pare nord-americà i mare catalana, com havia surtit de Cuba amb la revolució castrista, arribant a Nova York i continuant la seva tasca d´escriptor,  publicant també reportatges de viatges. Ella es va apropar  i li murmurar suaument que li havien parlat de John Doe, que s´havia casat i instal.lat a les Botigues de Sitges com a pescador i que ja no l´havien vist més després de la guerra. Es van despedir amb una abraçada i el record de l´Americà va quedar per sempre al Bar Oliva. Aquest secret s´ha mantingut fins fa molt poc a la familia, fins que la seva neta Madeline ens ho va contar, però no ens adelantem als fets.



Sitges anys 60. Visit Sitges.

L´Americà havia llogat un vell i atrotinat Meari – molt adient a la seva personalitat – i va enfilar el camí, en una accidentada i perillosa ruta, passant pel Garraf, la cimentera, sortejant corbes i gaudint dels congosts en la roca, fins que va arribar a Les Botigues, al Peu de les Costes – indret anomenat així per la presència de pescadors de Sitges que guardaven els seus ormeigs de pesca en magatzems o “botigues”. Una casa senzilla d´obra i teula vermella l´esperava. Va trucar a la porta, obrint una dona gairebé de la seva mateixa edat, alta, rossa, una mica atrotinada, a la que va dir emocionat : “Hola germana, ens hem trobat, per fi”

Foto Sitges. Javier Iborra. 2016

Agraïments i Bibliografia.

A l´hora de escriure “Un Americà a Sitges” he tingut l´ajuda del Grup de Facebook “Fotos antigues de Sitges”, en especial de Josep Maria Alegre, que m´ha proporcionat gran quantitat de fotografies antigues, així com información de l´epoca, els comerços, els hotels. Especial menció  a Ignasi Rubi per enviar-me moltes fotografies i el seu blog 
http://elsitgesdabans.blogspot.com.es/2011/08/hotel-terramar-palace.html .

M´ha ajudat molt l´article publicat al Diari de Vilanova de Anna Grimau i Bigaire. També tota la informació i fotos, records del Bar Oliva que m´ha transmès Madeline Juan Desforges (neta dels propietaris Jaume Joan i Lola Vidal). També vull agrair a José Luis Llauradó Vidal (net de Simón Llauradó, propietari del Hotel La Ribera). A Lidia Pardo per les seves fotogràfies del sector Calipolis (amb l´antic Hotel Kansas i Las Morenas).

Sector Calipolis.

·         “L´antic camí de les costes del Garraf i el seu entorn” de Frederic Malagelada i Benaprés. Grup d´Estudis Sitgetans. 1985.

·         “El Garraf, de l´esplendor natural a la degradació post-moderna/Els americanos del Garraf en el centenari de 1898”. Edicions El cep i la nansa. 2001

·         Blog Lluis Ripoll. https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/26134941806/i n/photostream/

Bar Xatet 1991 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25968456521

Bar Xatet 1988 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25942293812

Bar Xatet 1988 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25430075104

Bar Oliva. https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/26134941806

Bar Oliva. 1994. Pianista Sr Saleses https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25556123314/in/photostream/

Bar Oliva. Piano 1994 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25556123314

Bar Oliva 1994 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/26134942036

Bar Glamour. Platja Sant Sebastià. https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25538943384

Platja de Sant Sebastià. 1991. https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/26143739785/

La Estrella. 1995 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25945071686

Confiteria La Estrella 1990 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25872851961

Confiteria La Estrella. Bunyols de Quaresma 1990 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25335104504

Confitería La Estrella. Aparador amb escultures del pastisser Montserrat. 1990 https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25335104974

Bar Barón 1988  https://www.flickr.com/photos/lluisripoll/25669234860

 

·         Criticartt

http://criticartt.blogspot.com.es/2012/10/que-samagava-lhabitacio-17-del-terramar.html

http://criticartt.blogspot.com.es/2012/04/sitges-entre-lhotel-terramar-palace-i.html 

·         Visit Sitges.

http://www.visitsitges.com/es/breve-historia-sitges/historia-s-xx

Postals i fotos www.visitsitges.com

·         “QUATRE GENERACIONS DAVANT DELS FOGONS Anna Grimau i Bigaire. Publicat al Diari de Vilanova.

“La família Grimau i Bigaire-Peixò regenta restaurants emblemàtics de Sitges durant  més de 60 anys. La història de la meva família en el món de la restauració la va encetar la meva àvia materna, la sitgetana Maria Paixò i Montserrat, el 1950. I ho va fer amb el restaurant Can Paixò, ubicat al capdavall del carrer Carreta, cantonada amb el Passeig de la Ribera , on actualment hi ha la botiga d’antiguitats Llorenç. Sent una de les tres filles d’en Pau i la Maria de Can Paixò de Sitges, va batejar l’establiment amb aquest nom. Sense grans pretensions, l’àvia Maria hi servia plats mariners i arrossos, amb l’ajut a la cuina dels seus fills Daniel i Josep Maria. En aquella època era l’únic restaurant a baix a mar juntament amb l’encara vigent Mare Nostrum, a banda del Bar Gustavo i l’Hotel Subur. I tenia molt bona acollida per part dels sitgetants i també dels barcelonins que venien a passar el cap de setmana a la “torre”. Deien que s’hi menjava molt bé i que l’únic retret que l’hi feien a la meva àvia és que no obrís més finestres al mar. La propietat, però, mai li ho va permetre. Va tenir el restaurant fins l’any 1954, un any abans de la seva mort.

FOTO. PEU DE FOTO: El 1950, el restaurant Can Paixò era dels primers al Passeig de la Ribera de Sitges. Al centre: Maria Paixò i el seu espós, Josep Bigaire, envoltat dels seus fills Anna Mari, Josep Maria i Daniel...

L’any 1955, el meu pare, Jaume Grimau Bauzà, procedent de Barcelona, treballa per primer cop de cuiner a Sitges a l’aleshores Hotel Miramar durant dos anys. En tenia 22 i era orfe des dels 14. Com ja sabeu, era una generació de postguerra i la majoria va haver de deixar de banda les inquietuds i els somnis per posar-se a treballar del que es pogués. I on hi havia més feina era al turisme i els serveis. Hi treballa amb l’Albert Bigaire, el germà de la mare i actual propietari del Costa Dorada (també conegut com a Cal Peixò, que ja s’escriu amb “e”), que fundà el 1968. Es fan amics i coneix a la mare, que en tenia 15, i al poc comencen a festejar.

El 1957 fa de cuiner del llavors Hotel Maricel fins el 1958, quan els pares es casen. L’any següent agafen el restaurant El Viver durant un any. Posteriorment, treballa en el merendero Casablanca de Castelldefels, un parèntesi en el seu currículum sitgetà que el pare recordava amb molt de carinyo, doncs hi cuinava paelles i ja hi tenia la mà trencada. El 1961, el pare treballa a l’aleshores Hotel La Cala , al carrer Pau Barrabeig amb Major, en l’equip del gran cuiner d’orígen suís, José Rondissoni, excel.lent pedagog de l’art culinari que va formar les dones de la classe alta de Barcelona. A més d’introduir els canelons a la cuina catalana, diuen que va ser dels qui més va contribuir a desenvolupar la cuina barcelonina entre els anys 1918 i 1936.

El 1966, els pares agafen La Cala. La mare fa de maître i el pare de cuiner. Amb l’herència d’en Rondissoni, la sarsuela, la bullabesa o la llagosta a la Thermidor són a l’ordre del dia. És una època molt interessant i gloriosa. Saben treure-li un gran rendiment al local, que omplen d’encant. Una pintoresca mitja barca de pescador, plena a vessar del millor peix i marisc de la nostra Costa i del Nord, encisa a locals i foranis. Les nits i migdies de La Cala són els d’un Sitges ple de vida i de color, freqüentat per artistes, intel.lectuals, escriptors i periodistes que protagonizen i retraten aquell goig de viure. Entre els clients habituals, el pintor Pruna, també en Bruno, que va pintar els interiors de La Cala amb motius marins dalinians, a més de l’escriptor Gabriel García Márquez, el cineasta Luís García Berlanga, i els actors José Luís López Vázquez i Lali Soldevila, entre molts d’altres.

 

PEU DE FOTO: Popular barqueta del restaurant La Cala amb els seus propietaris, Jaume Grimau i Anna Maria Bigaire, i part de la brigada

Paral.lelament, el 1972, els pares es llancen a la piscina i agafen el Maricel, a baix a mar, de nova construcció. Durant prop de dos anys porten a l’hora els dos negocis emergents. Treballen de valent. Tota una proesa per a un matrimoni orfe, amb tres fills petits, amb deutes i una cirrosis el pare. Els llavors, i encara avui, millor metges del Clínic i del món van dir que li quedaven tres mesos de vida. De fet, el doctor Rodés, tota una eminència en Hepatologia, sempre li deia al pare: “Jaume, ets el gran fracàs de la meva carrera!”. Va viure 20 anys més.

A les acaballes del franquisme, El Maricel va ser un clar exemple del canvi que s’estava produint a Sitges i a la societat espanyola, en general. Típica estètica anys 70, era restaurant, bar, cafeteria, gelateria i snack non stop, gairebé les 24 hores. La clientela era molt variada, des del sitgetà al turista o visitant de vacances i cap de setmana, tant nacional com internacional. A més, la terrassa del Maricel també era punt de trobada de la “colònia”, i no només de la de Barcelona, sinó també de l’holandesa i anglesa, molt nombrosa en aquella época.

En destacaven les tapes: els calamars a la romana, els bunyols de bacallà, les patates braves, les fabuloses croquetes, els inoblidables bikinis. També el famòs cubanito, les postres colorides i generoses, i com no, les reconegudíssimes i delicioses paelles del pare, de les millors que he menjat mai. Durant l’època del Maricel, inquiet i treballador nat com era, el pare va tenir temps i ganes de fer-se càrrec de la restauració de l’Aquatic Paradís i, juntament amb la mare, va ser un dels fundadors del Gremi d’Hostaleria i del Club de Tast. De l’època de La Cala , la carta del Maricel encara conservava el llenguado a la meunière i la Sarsuela , ja que el pare els brodava. També són dignes d’esment la saborosa sopa de peix, l’exquisit saltejat al curri i la suculenta escudella i carn d’olla.

El 1990, els pares decideixen que cal aprofitar la vida, i lloguen el negoci durant 22 anys. Per fi, en Jaume Grimau es pot dedicar en cos i ànima a la seva gran passió: la pintura a l’oli. Dissortadament, pot gaudir-ne poc temps. El 1991 li diagnostiquen càncer i mor el 1994 als 61 anys.

Abans d’això i paral.lelament al Maricel, cap el 1987, en Felipe Verdejo, del restaurant El Greco, decideix jubilar-se i li ofereix el negoci al pare. Inquiet com era, no pot evitar-ho: l’agafa perquè el dirigeixi el meu germà Santi, que aleshores tenia 22 anys i en portava 3 treballant al Maricel. Junts inicien un altre gran repte: aconseguir que el Greco torni a ser un molt bon restaurant. No va ser fácil, però el primer any aconsegueixen doblar el nombre de comensals intentant oferir el millor producte a un preu molt ajustat. La fòrmula de l’èxit no té cap secret en el món de la restauració: dedicació total i invertir tot el que es guanya. Cap al 1992, en Santi coneix el prestigiós restaurador del Périgord, Claude Marco. A partir d’aleshores, la cuina del restaurant experimenta un canvi espectacular que li permet fidelitzar la clientela i tenir el reconeixement de crítics i publicacions especialitzades. Amb un molt professional equip de sala, les vetllades a El Greco es converteixen en les de les grans nits, on clients d’arreu del món comparteixen menjador amb famosos, artistes, polítics o esportistes. S’hi delecten personalitats com Mikhaïl Gorbatxov, Xavier Cugat o Robert de Niro, entre molts d’altres.

Al’abril del 2007, en Santi, aprofitant una oferta de compra, vén el restaurant que havia aconseguit comprar a la Sra. Richter , vídua d’en Felipe Verdejo.

Tot i que en aquesta darrera etapa s’acaba l’associació de la nostra família a la restauració, en Santi ha engegat una nova empresa que hi està relacionada: juntament amb la seva companya, Elena Herce, s’ha establert com a elaborador de foie gras artesanal, aprofitant tot el que ha après durant tants anys. Per cert, Foie Gras El Greco, així que la marca continua. És una manera de mantenir els vincles que, probablement, portem a la sang.

Jo, vaig ajudar els pares tant com vaig poder i saber, però, tot i que també em dedico a la cuina, cuino coses ben diferents, com les notícies i la comunicació.
A favor del meus pares vull dir, si m’ho permeteu, que, amb tots els seus encerts i errors, van ser persones extremadament treballadores i especialment valentes i emprenedores: van començar del no-res i poc a poc van anar construint el seu present i el seu futur. Com ells, tota una generació de restauradors a Sitges que va saber aprofitar una època de bonança turística treballant de valent i amb una gran professionalitat, generositat i vocació de servei.

A tots ells dedico el privilegi de poder-vos fer cinc cèntims de la història del pas de la família en el món de la restauració. I li ho agraeixo, especialment, a un gran restaurador sitgetà com en Valentí Mongay, al periodista Ramón Francàs i al diari de Vilanova. Un altre agraïment per al també gran restaurador d’una altra saga de quatre generacions, Antoni Rafecas, gran amic del meu pare. Ha estat tot un plaer, encara que, haig de reconèixer, no exempt de certa dificultat: com diuen els cirurgians, no hi ha operació més difícil que la d’un familiar. Moltíssimes gràcies, de tot cor.

L'APUNT:DE PAGÈS I DE CIUTAT AL MAR

La família Paixò es va establir a Sitges a partir del 1850. Venien de pagès, del Penedès, de pobles com Vilobí i Avinyonet. La família del meu avi matern, Josep Bigaire Campanera, també venien de pagès i del Penedès, de pobles com Santa Margarida i Els Monjos, La Bleda , La Beguda , L’Arboç i Sant Cugat Ses Garrigues, entre d’altres. La família Grimau, del meu pare, vivien al barri de Les Corts de Barcelona des de començaments del segle XX. Treballaven el ferro forjat, i abans que la guerra ho esguerrès tot, feien molta i molt bona feina. Gran part dels forjats del Taller que va fundar el meu besavi, Jaume Grimau Agra, encara es poden contemplar als balcons de La Pedrera o a les portes del Palau Güell d’en Gaudí, entre molts altres.

L'APUNT: LA QUARTA GENERACIÓ

En Joan Vidal Bigaire és ja la quarta generació d’aquesta família de cuiners i restauradors de Sitges. És nét del gran cuiner Albert Bigaire que, juntament amb la seva dona Engracia Mendizábal, va fundar el 1968 l’emblemàtic restaurant Costa Dorada de Sitges, tan característic de la platja Sant Sebastià. L’Albert Bigaire, -tot i que encara si hi passeu el veureu al peu del canó-, va donar pas en el negoci a la seva filla Montse i el seu marit, Joan Vidal, que hi han treballat des de ben jovenets. El Costa Dorada continua sent un restaurant típicament mariner, amb el toc creatiu ara del més jove de la nissaga”

Incògnites d´un Sant Jordi

Exercici d´Escriptura Creativa

Marató de Laboratori de Lletres

 

“Aquell Sant Jordi, les previsions d´èxit eren tan poques que hauria preferit quedar-me al llit. “El sol entrava per la finestra i uns ocells piulaven ja de bon matí. Encara que una mica mandrós, em vaig llevar i vaig seguir la rutina repetida al llarg dels anys; cafè, premsa digital – més bé els titulars- i tot el que trobava a la xarxa em confirmava el meu sentiment inicial. Esperava una senyal, una trucada, un miserable whatsapp que em fes surtir del parany. I va arribar un soroll: el timbre de la porta que feia anys que volia canviar. Vaig creauar la sala i al obrir la porta, allí estava, l´Olga, amb una capsa de bombons de xocolata.

-      Em temia que t´agafaria pànic escènic – va dir amb un somriure mig dissimulat – T´he portat un detallet i me´n vaig corrent. Ens veiem a la parada.

A les dues hores ja estava feliç, exultant, pletòric. La cua davant meva amb el meu primer llibre, les dedicatòries afectuoses i el flaire de les flors em van fer recordar les previsions del matí. Passa com les del temps: de vegades es preveu plutja i vent i acabem amb un sol radiant. Si no surtim al carrer, mai ho sabrem. I així tot a la vida.

 

Inspirat per i dedicat a l´Olga, que en un moment delicat de la meva vida va fer exactament el que es descriu al relat.

 

El seminari va estar impartit per Carla Gràcia. Segons va comentar, hi ha dos tipus d´escriptor, l´intuïtiu i l´organitzat o racional – jo sóc dels segons – i hem de barrejar les dues formes d´escriure als nostres escrits. De quin tipus sou vosaltres?  

El primer exercici va ser d´escriptura intuïtiva. Carla ens va proposar una frase i a partir d´ella cadascun de nosaltres va escriure durant deu minuts sense esquema o idees prèvies. Us animo a fer-ho: 

 “Aquell Sant Jordi, les previsions d´èxit eren tan poques que hauria preferit quedar-me al llit. “

No s´han de fer trampes, posem el rellotge amb deu minuts i escrivim sense parar ni superar el temps: sense corregir, quasi sense pensar… per això també s´anomena escriptura automàtica (molt utilitzada per la generació beat, Jack Kerouac “On the Road”, per exemple, però no cal estar en “l´estat d´ànim creatiu” que aquesta generació predicava amb l´exemple). En quant a la correcció del text, cal esperar que hagi passat el moment creatiu. Com va dir Carla” És com un torn quan fem una peça de fang, si encara no està feta i posem un dit, es destrossa”

Al acabar de llegir tots els fragments, Carla va resumir les eines per tal de poder escriure:

·         Informació

·         Descripcions

·         Diàlegs

·         Monòleg interior

·         Accions

El següent exercici va ser un d´escriptura racional. Seguint el següent esquema vam determinar entre tots els personatges, la trama, l´espai, el temps, les accions i els conflictes. És esencial l´evolució dels personatges perquè la narració sigui interessant i dinàmica. 

 

Història = personatges + accions + conflictes

 

 

Xerrada Literària: "El meu veí escriptor"

 

Ja estem acostumats a les Xerrades d´Elena Cejas, ens ha fet descobrir la trama, els personatges, hem conegut millor “El nostre veí anglès” i aquest dimecres com al circ, “el más difícil todavía” vam fer una altra volta: xerrada “magistral” e igualment transgressora que l´autor. Tant que les felicitacions i els aplaudiments van ser el final d´una exposició al voltant de Cervantes: “El meu veí escriptor”

 

La Xerrada va estar especialment dedicada a l´Eduard, que en la xerrada anterior sobre Shakespeare i els 400 anys de la seva mort (també de Cervantes) ens preguntava per què “El Quixot” és el prototip de la novel.la moderna. Aclarir que la finalitat de la xerrada no era “celebrar” la mort de Cervantes, sinó comentar i fer un homenatge – que curiosament no ha tingut el mateix ressó que els fets al Regne Unit amb l´altre veí – i sobre tot, com sempre, passar-ho d´allò més bé, amb l´humor i la personalitat de Cervantes.

 

Una posada en escena genial:

 

 

Cervantes és transgressor perquè va inventar ... el còctel. Sí, heu llegit bé, amb ingredients mesurats, amb proporcions exactes que no “pugen al cap”; Una imaginativa aproximació comparativa a la construcció literària.

 

Partint de la literatura precedent, els “Speculum Principes”, que eren obres fetes com a model per a un príncep o senyor feudal;  la picaresca, “La Celestina”, “El Lazarillo de Tormes”, novel.les curtes (gènere que Cervantes també va utilitzar a “Novelas Ejemplares”, encara que no era el seu registre, possiblement) trobem representants de les distintes condicions socials (cavallers, dames, bufons, “alcahuetes” com a personatges tipus predeterminats. Inclús Lope de Vega, “Monstruo de las tablas, Monarca de la Comedia” va fer servir la mateixa fórmula – si quelcom funciona, i es tractava d´omplir teatres, no cal canviar-ho, com els culebrots actuals- en els milers d´obres que es van representar. La característica comuna  es que els personatges no evolucionen: arriba fins i tot a “registrar” la fórmula en el “Nuevo arte de hacer comedias”. El mateix Cervantes també va intentar fer comèdies – un altre registre que possiblement no era el seu-. Es tractava d´un determinisme que deixava l´ésser humà predestinat, a les mans del “fatum”,  tant en la seva escala social com en la personal: no hi havia evolució psicològica de l´heroi.

 

I va arribar Cervantes amb la coctelera i va afegir els següents ingredients, tots ells ben mesurats i amb un resultat que l´han fet universal i model indiscutible de la novel.la moderna:

 

1.- Primer Ingredient. Tema. (Escena I: Elena amb somriure de complicitat a la tarima,  sentada al costat d´una taula on jeu una coctelera. Aboca una mica d´aigua a dintre... Sorpresa del públic. Segueix amb l´exposició. Ens anem recuperant de la sorpresa).

 

Acostumats a l´amor, l´honra, la picaresca... va ser la bogeria el eix fonamental de l´obra. Amb aquest eix és molt innovador, ja que ens proposa la bogeria del Quixot com a excusa per fer una ficció, per escriure una novel.la. El Quixot és llavors “un enginyós víctima d´una imaginació desbordada.

 

La Sàtira. Envoltats d´una Espanya Imperial, el Barroc... Cervantes és crític amb la societat, la política, la religió (exemple, la recepció d´ingents – i possiblement indecents en procedència - quantitats d´or que arribaven d´Amèrica que es gastaven en guerres on no es pagaven als soldats). “Con la Iglesia hemos topado, Sancho”: Cervantes critica l´excessiu poder de l´Església (a banda de cremar a la foguera, podia apartar administrativament als ciutadans, excomunicar...). Per això remarca el ideal de justícia, intel.ligència, seny, cordura, sentit comú, llibertat – no oblidem que venia precedit d´una època feudal – en figures de una escala social baixa i un antiheroi que proclama  “Yo sé quien soy” reafirmant el humanisme i la llibertat de l´home lliure. Es ressalta la llibertat individual com a llibertad de l´home, no depenent del desti o el hado.

 

“La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad^I así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a ...”

Capítulo LVIII - Centro Virtual Cervantes - Instituto Cervantes

 

 

2.- Segon Ingredient. Personatges. (Escena II: Elena torna a abocar  aigua a la coctelera... la expectació en el públic va creixent. Nota del guionista: es tracta d´una ampolla d´aigua, estem en horari de tarda).

 

En la literatura anterior els personatges – nobles o murris- no evolucionen. Aquí el Quixot és un antiheroi amb un punt de vista contradictori del Món que pren distància de la figura tradicional del cavaller : en quan a la figura de l´escuder (alt, noble, jove) contraposat al Sancho, un jornaler baixet, gran, que es preocupa de cobrar  per escalar socialment. L´autèntica innovació és el que després s´ha vingut en anomenar l´”arc de transformació del personatge”, on tenim una “Sanchificació” del Quixot, que es fa més pessimista, més realista, i una “Quixotització” de Sancho, que va idealitzant-se, aspirant a una major llibertat e inclús a ser Governador de la seva Ínsula.

 

 

El personatge del Quixot dona forma al adjectiu “quixotesc” i va més enllà de l´autor, com si fos un ésser històric real, de la mateixa manera que l´Ulises de Joyce, Madame Bovary de Flaubert, Lolita de Nabokov...

 

3.- Tercer Ingredient. Temps i espai (Escena III: Dos cops secs d´aigua van a dintre de la coctelera. El còctel ja va prenent forma i el públic comença a estar impacient per tastar-lo)

 

El llenguatge emprat es veu enriquit per les sortides de l´antiheroi i el seu escuder, acció distorsionada jugant amb narrador, sustentant la novel.la amb diàlegs (tècnica clàssica) però afegint comicitat, acudits, punts d´humor, refranys “¡O moldito seas de Dios, Sancho! dijo á esta sazon D. Quijote: setenta mil satanases te lleven á ti y á tus refranes : una hora ha que los estás ensartando “exclama el al Capítol 43, després de tenir a Sancho tota la estona enllaçant un refrany darrere un altre.

 

4- Últims ingredients. Una mica d´intriga i el sentit aventurer, element modern de autèntica “road movie” (em va passar pel cap Thelma & Louise per la Manxa), històries dintre d´històries, imitacions d´elements cervantins imitats per altres autor i que ells torna a incorporar

 

A més a més d´uns bons ingredients, cal un bon cocteler, un creador com Cervantes. La personalitat de l´autor es reflecteix en una obra de maduresa, escrita als 58 anys, en la qual transmet tota la seva experiència de les seves altres obres, les seves lectures i la seva forma d´enfrontar-se a la vida.

 

Exemple. La Pastoreta Marcela. Es tracta d´un personatge amb clara influència de la novel.la pastoril, amb moltes reminiscències clàssiques (Plató):” Hízome el cielo, según vosotros decís, hermosa, y de tal manera que, sin ser poderosos a otra cosa, a que me améis os mueve mi hermosura; y, por el amor que me mostráis, decís, y aun queréis, que esté yo obligada a amaros. (...)Por el amor que me mostráis, decís, y aun queréis, que esté yo obligada a amaros. Yo conozco, con el natural entendimiento que Dios me ha dado, que todo lo hermoso es amable; mas no alcanzo que, por razón de ser amado, esté obligado lo que es amado por hermoso a amar a quien le ama” També son molt clares les influències de l´”Odissea”, Virgili, Cátulo (el treballar en l´administració imperial donava accés a moltes biblioteques).

 

Les aventures protagonitzades pel propi Cervantes, el seu controvertit pensament polític i religiós, les ferides de guerra, la dolenta relació amb l´Església (va ser excomunicat dos cops), el problemes en la seva vida professional encara que guardava les formes, la seva relació amb les dones, els viatges, les penúries econòmiques, són tots elements de maduresa que fan que l´autor del Quixot tingui un ric bagatge a la seva esquena. Va haver de fugir de Madrid per un duel, esclau cinc anys a Argel intentant escapar quatre cops i “rescatat” per la seva família, no va tenir una vida fàcil i plàcida, però sens dubte s´ho prenia amb humor, factor que es trasllada a la seva obra.

 

Destacar que encara que no va gaudir dels beneficis, en vida el Quixot va ser un veritable “best-seller”: l´aventura, el desenllaç inesperat, la resposta verbal a cada situació no determinista (veritat única) sinó amb vàries opcions, van fer que el Quixot fos després objecte de nombroses tesis.

 

·         Quasi tots els membres de la RAE l´han mencionat ens els seus discursos. Mario Vargas Llosa ( “transforma la ficció en història viva), Soledad Puértolas (que es fixa en els personatges secundaris femenins en el Quixot, Dulcinea, Marcela, Dorotea), Mario Serra, Carme Riera, Martí de Riquert, Fernando Savater,

·         Nombrosos autors l´han esmentat: Carlos Fuentes, García Márquez, Borges, Harold Bloom, Eduardo Mendoza...

·         Tenim una opinió contrària: Nabokov afirma que ni és el precedent e inici de la novel.la moderna.

·         També teories inversemblants, com la d´un autor alacantí, Joan Miquel Sirvent, que afirma que Shakespeare és en realitat Cervantes.

 

Hi ha moltes versions del Quixot, des de les més puristes (en llenguatge i estil) o les adaptades a una terminologia més actual. En algunes abunden els comentaris que dificulten la lectura (quasi hi ha més notes que text). Inclús va haver una iniciativa de fer un Quixot per Twitter (un Tweet per capítol).

 

I reprenent el concepte de veí, que vam aprendre a la Xerrada sobre el veí anglès. Amb un veí ens podem prendre un còctel, podem compartir moments íntims, acudits, refranys...

 

 

(Escena IV. Fin. Elena aboca el contingut de la coctelera al vas i se´l beu. La Xerrada li ha donat set. Les felicitacions, els aplaudiments i un excel.lent sabor de poca per haver tastat aquest còctel literari).

Xerrades Literàries: Novel.la

Biblioteca Josep Roig i Raventós

Cicle de xerrades: Veus de novel·la

12 gener 2016 per bibliotecajoseproigiraventos

Aquest dimecres 13 de gener a les 20:15h, té lloc a la Biblioteca Josep Roig i Raventós, un nou cicle de xerrades literàries a càrrec de l’Elena Cejas. En aquesta ocasió, parlarem de les Veus de novel·la.

Una resposta

1.  a 14 gener 2016 a 12:22 pm  Javier Iborra

Després de comentar esperits i temps literaris, ahir vam poder comprovar en la xerrada “Veus de novel.la” la importància del narrador com a personatge i fil conductor de la novel.la (amb diverses funcions (narrativa, comunicativa, controladora, testimonial, emotiva..) i una diferenciació clara segons el punt de vista exterior-interior (primera persona o intradiegètic; segona persona o autodiegètic i tercera persona o extradiegètic). Podem afegir al omniscient, testimoni, protagonista… el narrador “deficient” o “trampós”. Un exemple el podem trobar a “El Gran Gatsby” en que un personatge secundari – Nick Carraway- és una presència constant com a tercera part per conèixer tot el fets i ens podem preguntat fins a quin punt és un narrador satisfactori (tenint l´habilitat per que la resta de personatges confiïen en ell) o bé si nosaltres mateixos podem confiar en ell. ¿ Podem estar segurs de que ens digui la veritat, de que no ens expliqui solament el que li interessa o fins i tot de que ens enganyi? Fins a quin punt és gran “El Gran Gatsby”? En això està el poder de Nick com narrador.

Cicle de xerrades: El teixit de la novel·la

9 febrer 2016 per bibliotecajoseproigiraventos

Demàdimecres 10 de febrer a les 20:15, té lloc a la Biblioteca Josep Roig i Raventós el Cicle de xerrades literàries: El teixit de la novel·la, a càrrec de la filòloga Elena Cejas.

Una resposta

1.  a 13 febrer 2016 a 11:59 am  Javier Iborra

Aquesta setmana hem tingut l´oportunitat en la xerrada d´Elena Cejas a les Biblioteques de Sitges d´aprendre “ com es “vesteix” una novel.la a partir del “teixit” entès en un doble sentit: com a trama de la novel.la i teixit que conforma una peça de roba. Partim d´uns patrons, tallem la roba, li donem unes puntades i la posem al maniquí per comprovar com va quedant la nostra obra. Aquesta simbiosi entre literatura i teixit ja ve d´antic (els papirs egipcis, les elaborades pàgines dels Códexs Medievals) i ens porta a trobar diversos “teixits” o composicions que conformen l´estructura d´una novel.la (lineal, estructura en capses xineses, estructura en “matrioshka”, collage, estructura en espiral més o menys recargolada, circular, estructura de “patchwork”, en trames distintes, estructura d´iceberg, de gots comunicants, tècnica de la “muda” (en el sentit de canvi)…

 

Cicle de Xerrades: El teixit de la novel.la

Demà dimecres 10 de febrer a les 20:15, té lloc a la Biblioteca Josep Roig i Raventós el Cicle de xerrades literàries: El teixit de la novel·la, a càrrec de la filòloga Elena Cejas.

 

Aquesta setmana hem tingut l´oportunitat en la xerrada d´Elena Cejas  a les Biblioteques de Sitges d´aprendre “  com es “vesteix” una novel.la a partir del “teixit” entès en un doble sentit: com a trama de la novel.la i teixit que conforma una peça de roba. Partim d´uns patrons, tallem la roba, li donem unes puntades i la posem al maniquí per comprovar com va quedant la nostra obra. Aquesta simbiosi entre literatura i teixit ja ve d´antic (els papirs egipcis, les elaborades pàgines dels Códexs Medievals) i ens porta a trobar diversos “teixits” o composicions que conformen l´estructura d´una novel.la (lineal, estructura en capses xineses, estructura en “matrioshka”, collage, estructura en espiral més o menys recargolada, circular, estructura de “patchwork”, en trames distintes, estructura d´iceberg, de gots comunicants, tècnica de la “muda” (en el sentit de canvi)...

 

És aquesta diversitat “tèxtil” una eina fonamental de l´escriptor per atreure l´atenció (i per al lector, per comprendre millor l´obra i poder valorar l´estructura  #quefemalesbiblios

 

La forma tradicional – lineal- comença amb una introducció, passant per el nus i concloent amb el desenllaç. Encara que podem començar el relat a la mitat “in media res” (per exemple a “El Camino” de Miguel Delibes) de manera que entrem de forma immediata en l´acció, sense presentacions prèvies. També trobem “flashbacks” on el personatge rememora un fet del passat, així com temps cíclics, en què les històries personals es repeteixen i el text acaba com comença (Cien años de Soledad, per exemple).

 

Podem diferenciar també entre l´estructura interna (els aspectes interns són aquells que formen part del texte: tema, espai, acció, temps) així com l´externa (títol, introducció, pròleg, capítols, signes ortogràfics...). Així podem representar l´estructura d´una novel.la en un diagrama de punts en dos coordenades (capítols i intensitat), on des de la presentació o “analepsis” va pujant el nivell d´intensitat fins arribar a un clímax (fins i tot baixant a un anticlímax i tornat a pujar abans del desenllaç-) També podem trobar dintre de la seqüència subhistòries o accions que formen narracions generals o històries secundaries. És interessant el llibre d´Edwin Muir: “L´estructura de la novel.la” per tal d´aprofundir en la perspectiva interna i externa. .

 

En el cas de la novel.la d´aprenentatge (Golem, per exemple) trobem una situació inicial, un problema, un desenvolupament (en que el protagonista supera una sèrie de proves i poden aparèixer ajudants) i un desenllaç. 

 

Per altra banda, en la novel.la policíaca l´estructura tradicional (introducció, nus i desenllaç en què la solució és òbvia i indiscutible) ha evolucionat a principis “in media res”,finals oberts,  estructures inverses començant pel desenllaç (en que cadascuna de les escenes ens aporta informació nova). El elements tradicionals que podem trobar a les novel.les d´Agatha Christie (Poirot), Sir Arthur Conan Doyle (El perro de los Baskerville) , Georges Simenon (El gato) o fins i tot a la sèrie televisiva del Dr House són: enigma (un assassinat), detectiu, víctima, sospitosos, autor del crim i element de suspens e intriga. El protagonista és un arquetip heroic que triomfa gràcies a les seves facultats intel.lectuals i intuïció.

 

Per exemple a “La tristeza del Samurai” de Víctor Árbol, en què sense ànim de fer “spoiler”, coneixem d´entrada que l´advocada protagonista és a l´hospital ja casi a les acaballes, detinguda per haver ajudat a escapar a un pres i interrogada per la policia... com ha arribat fins aquí? És llavors la respota que l´autor ens va proporcionant amb una gran dosi d´intriga i un ànim intern de que no acabe la novel.la, ja que no volem com a lectors arribar fins al final: principi i final, la mort.

 

“La novel.la s´estructura en la història que porta dins”.György Lukacs. Teoria de la novel.la

Xerrada Literària. "Les cartes del veí anglès"

Biblioteca Josep Roig i Raventós

 

El passat 9 de març es va desvetllar una gran incògnita: quines són les cartes del veí anglés? Portava gairebé una setmana cercant al google, al catàleg Aladí , preguntant al meu pare, a amics, a companys dels clubs de lectura…  per si reconeixien aquest enigmàtic títol que no corresponia a cap obra escrita.

Quan a l´inici de la Xerrada Literària Elena Cejas va parlar d´un veí que havia mort fa 400 anys… llavors vaig caure. A més a més, també tenim un veí de “La Mancha” del qual vam parlar. Brillant elecció del “leitmotiv” de la xerrada: Shakespeare vs. Cervantes.

Encara que amb celebracions molt diferents en protagonisme al Regne Unit i l´estat espanyol, fa 400 anys de la mort dels dos escriptors. Cervantes com a creador de la novel.la moderna, incorporant una forma novedosa, un cant a la llibertat enfrontat a la literatura preexistent (amb propòsits, funcions, al servei dels poders) que incorporava com a centre el propi ésser humà i tractava la ficció amb una versemblança que l´aproximava a la realitat.

Amb aquesta nova perspectiva coincideix amb Shakespeare, que tracta amb la seva extensa – difosa, representada, filmada, adaptada, pintada … - obra les més fosques passions, els sentiments universals, i per això el sentim molt a prop, com un amic, com un veí que ens escriu unes cartes (magistral com hem arribat a aquest punt). El secret està possiblement en fixar-se en històries de casa seva que mouen el món, en fer que unes obres no gaire extenses però nombroses (entre comèdies, tragèdies, dramàtiques, històriques, líriques) han perdurat fins l´actualitat.

Podem anar més enllà? És clar que sí. A la xerrada Elena Cejas ens  proposa - seguint a autors com Javier Marías-  la “relectura” de molts passatges de les obres de Shakespeare per descubrir autèntiques “perles” d´estil i càrregues de profunditat (cant d´Ofèlia a la Reina en Hamlet, diàleg de les mans tacades a Macbeth, per exemple, pero hi han moltes més).

Us adjunto enllaç a l´especial 400 Aniversari Shakespeare de "El País"

"El Cártel" de Don Winslow

"Una ficció molt real"

A pesar - i potser gràcies a ser una obra de ficció - "El Càrtel" dissecciona de forma exhaustiva tota la conjuntura delictiva, econòmica, política i social del fenomen dels càrtels a Mèxic a partir de personatges "basats en fets reals", destacant a l'agent de la DEA Art Keller i el cap del càrtel de Sinaloa, Adán Barrera.En aquesta barreja de novel·la negra i documental, trobem policies, polítics, funcionaris... i periodistes corruptes. Tot un sistema - fins i tot un Estat- al servei dels càrtels. Però no tots: milers de periodistes són assassinats brutalment pel fet de voler informar d'una realitat que la societat mereix conèixer. Com s'assenyala en "El Càrtel" la qüestió no està en acceptar o no un suborn. sinó a acceptar-ho o morir. (Comentari publicat al Catàleg Aladi 26/01/2016)

"Mi artículo ha sido un fracaso y otras formas de periodismo experimental".

Después de la "pseudo-entrevista" al narco Joaquín Guzmán perpetrada por Sean Penn en su excursión de fin de semana a México, conviene recordar una obra de ficción - El Cártel, de Don Winslow, ganadora del premio Novela Negra RBA 2015- enlazándola con un artículo publicado por Don Winslow este fin de semana. ¿ Por qué Sean Penn fracasa ?, según su propias palabras.

A pesar de - y quizás gracias a - ser una obra de ficción - "El Cártel" disecciona de forma exhaustiva toda la coyuntura delictiva, económica, política y social del fenómeno de los cárteles en México a partir de personajes "basados en hechos reales", destacando al agente de la DEA Art Keller y el jefe del cártel de Sinaloa, Adán Barrera.

En esta mezcla de novela negra y documental, encontramos policías, políticos, funcionarios... y periodistas corruptos. Todo un sistema - incluso un Estado- al servicio de los cárteles. Pero no todos: miles de periodistas son asesinados brutalmente por el mero hecho de querer informar de una realidad que la sociedad merece conocer sin cortapisas. Como bien se señala en "El Cártel" la disyuntiva no está en aceptar o no un soborno, sino en aceptarlo o morir.

Por eso es comprensible que Don Winslow, después de dedicar diez años a escribir "El Cártel", novela rigurosamente documentada y a veces descarnada, entienda que la entrevista auspiciada por la actriz de telenovelas Kate del Castillo (protagonista de La reina del Sur, en la que encarna una narco o "chingona") es algo así como un ejercicio de preescolar y le responsa a Sean Penn “Llámalo como quieras, pero, desde luego, no lo llames periodismo”.

Si yo fuera el entrevistador de Guzmán

'Mi artículo ha sido un fracaso', le dijo Sean Penn al periodista Charlie Rose.Pues sí.Siendo, como soy, una persona que ha investigado y escrito durante casi veinte años acerca de los cárteles...

lavanguardia.com|De Don Winslow http://www.lavanguardia.com/internacional/20160124/301624167784/si-yo-fuera-el-entrevistador-de-guzman.html

Cantant-vos Caramelles a l´Espai alpe.

Aquest passat Dissabte 26 de març vam poder gaudir de la cantada de Caramelles pels Carrers de Sitges: les Caramelles del Retiro van arribar a l´Espai alpe vora tres quarts d´una i vam poder escoltar desde la balconada les gran veus d´aquestos cantaires. La colla de Caramelles del Retiro va ser fundada al any 1870 i ara està presidida per en Lluís Curtiada López, amb 60 cantaires i el mestre en Jordí Martí Camps. Aquest any ens van cantar les Caramelles Primaveral (1943) amb lletra de Josep Manuel Soler i Salpa l´Aranya (2016) amb lletra de Ramon Artigas i música de Josep “Pinyu” Martí.

 

Vaig conèixer a l’alpe en una xerrada que va organitzar a l´Espai Jove de Sitges i la Malvasia de Llibres “Llenguatge no sexista. Ens atrevim pensar que podem millorar les relacions personals?” I des de llavors l´he trobat al Retiro, al  Miramar, en xerrades, tertúlies... en resum, alpe és part de la vida cultural de Sitges. Com ell diu “Llicenciat en Història de l´Art, a la Universitat Central de Barcelona, especialitzant-me en l´Art Actual i la Crítica d´Art. (...) Com els primers dadaistes ens agrada escriure i difondre Manifestos, que anomenem “Crits Escrits” per a repartir a mà i també per fer córrer per la xarxa. Expliquem perquès, pensaments, idees, temes puntuals i/o fem crítiques a artistes amb els que compartim el camí, intentant apropar l´art a totdon  i proposant que ens atrevim a treure i compartir l´artista que tots portem dins. (..)Amb la meva cadireta, i fa poc amb el bastó, per no haver-me de quedar a casa, vaig podent participar en moltes de les associacions que conformen el teixit cultural de Sitges, en el que amb el meu marit aconseguim bastant la integració social. Alguns de les associacions en les que aprenem són: El Retiro, amb les seves Caramelles, la seva “Tertúlia Bohèmia i també hem cantat a la seva coral; el Prado, amb els seus Pastorets i una de les seves colles de Carnaval; el castellers de la Jove, amb els que fem pinya i hem tingut l´orgull de representar en aquesta darrera proclamació de Pubilles i Hereus; la Agrupació de l´Ecce Homo (...)(Relació d´accions, projectes i exposicions del col.lectiu Alpe conceptes plastificats)

Prèviament, vam poder gaudir del recull d´art d´alpe (pintures, material gràfic, dibuixos, llibres). Com sempre, va ser una nit molt dinàmica, amb les idees participatives i creatives per totdon d´alpe. Cada participant portava una enganxina amb el seu nom (aquí teniu la meva) i vam poder fotografiar-nos amb una de les obres exposades, de la nostra elecció. Jo vaig elegir dos quadres: 1 de Roser.Aldabó, Pasión de invierno, febrer 2105 .i el quadre de baix de Isidre Roset, Bikini Greco 2015.

María va elegir un quadre de JAD, Bons somnis d’energia i passió en blau, de 2014, així com el cartell lluminós que penjat a la balconada, indica quan l´espai alpe està obert per totdon per tal de compartir i conversar sobre art, literatura, llenguatge, filosofia. Després, emocionada al balcó, va agrair a la Colla de Caramelles del Retiro quan complint la tradició, van aixecar la cistella.

 

Salvador, amb “Cinturones”, de Blanca de Nicolás.

Wayne amb tres obres del projecte artístic “Goma al Greco”

Miqui, amb una obra de Luciano, del projecte GG “El pollastre del meu marit” En Joaquim, l’Eulàlia, La Maria, en Javier i l’alpe, davant dels llibres i estanteries del 2n projecte d’arquitectura la Júlia

Jose Luis amb Conchi, Maria, Salvador i Javier. Joselu va optar per “Espiral de la vida” de Gamar

Javier y Wayne amb tres obres del projecte artístic “GG Sitges ‘15” i rodejats de barrets.

 

”Mitjan dècada dels 40, a Sitges es reprenia la tradició de les caramelles, una tradició documentada des de 1864 i interrompuda per la Guerra Civil. Era una represa il·lusionada i, al mateix temps, tímida perquè les caramelles es cantaven en català i el català era un enemic declarat del nou règim del General Franco (...) Eren temps en què poques coses es podien escriure i poques oportunitats tenien els músic per posar solfa a cançons en català. En 70 anys (aquest any se celebra el 75 aniversari, recomanable l´exposició Clavells, Amics i Records ), les realitats són molt canviants i lletristes i mestres afronten poesies i partitures d´una manera molt diferent i, sobretot, amb un entorn radicalment oposat.

Antigament, la tradició marcava estrenar caramelles cada Dissabte de Glòria. Amb els anys la tradició es va invertir i el normal va ser repetir cançons antigues i anar-ne incorporant alguna nova, de tant en tant. Enguany les Caramelles Sitgetanes i les del Retiro estrenen composició(...)

Segons afirma Gimeno (escriptor d´una de les caramelles del Prado), “les caramelles són un gènere tradicional que s´hi insereix en les cançons de primavera i de Pasqua i que giren al voltant de la regeneració de la vida, que en el cas del cristianisme passa per la resurrecció, però que si busques, sense ofendre ningú, també pots traspassar els límits i acabar en un sentit més profà i primaveral.

Joan Duran. Autor d´una de les lletres que  va cantar el Retiro, reflexiona al voltant de les restriccions i n´apunta tres: “el llenguatge ha de ser suficientment directe i empàtic, aconseguint un equilibri entre el llenguatge poètic i les concessions al fet popular; cal adaptar-se a una estructura musical clàssica i, finalment, la temàtica no pot defugir el pes de l´imaginari que marca la tradició, malgrat que el autors d´avui procurin fer-la avançar, reformar-la i enriquir-la.

A diferència de Gimeno i Duran, Ramon Artigas, autor de la nova lletra de les caramelles del Retiro – Salva l´Aranya- ha hagut de fer front a una música a la qual ha adaptat la lletra. D´acord amb el músic, Josep “Pinyu” Martí, han intentat trencar una mica amb els esquemes i recuperar el flaire de l´antic esperit mariner de Sitges (...)”Baluard.  L´Eco de Sitges. 24/03/2016. “Les caramelles busquen renovar-se: musics i poetes expliquen com neix una caramella” P 2-3

 

“Tornarem, a la vila estimada

ballarem amb pubilles d´encant.

Borratxos d´una gran festa,

Brindarem per tots aquells que ja no hi són.

Cantarem vora el mar”

 

De Salpa l´Aranya (la meva estrofa favorita, que he estat recordant tota la setmana). Cal destacar que aquest dilluns de Pasqua vam poder gaudir a tota la vila de Sitges de les cantades de les tres Colles.

 

Cal dir que també vam gaudir d´una excel·lent i dolça companyia, amb munflons i malvasia, melindros, la Mona de Pasqua i les llesques amb ou “torrijas” i rosquilles que va portar Salvador. I la meva impressió va ser una barreja d´aquesta dolçor, de la música, de les lletres de les Caramelles, de l´art... Gràcies alpe per una vetllada genial (i compta amb mi pel proper any).